"La herència del vent"

La “Herència del vent” és un film de l’any 1960 dirigit per Stanley Kramer i protagonitzat per Spencer Tracy, Frederich March, Gene Kelly i Dick York entre d’altres destacats actors d’aquella dècada.

Aquest film mostra una hipotètica situació en la que les teories del creacionisme i l’evolucionisme s’enfronten en un judici que determinarà quina de les dues s’hauria d’ensenyar a les escoles.

Aquesta pel·lícula parodiada i citada en mil i una sèries i documentals televisius (algunes de les quals han estat força cèlebres com la parodia apareguda en un capítol de la popular sèrie d’animació “Els Simpson” ) mostra el debat intensíssim i el rebuig que encara suscita avui en dia la teoria de Darwin en determinats sectors de la població.

Tota la pel·lícula és un paradigma de l’eterna lluita que religió i ciència sostenen des de fa segles per tal d’explicar els dubtes existencials que s’ha plantejat la humanitat des del seu naixement (perquè morim? Quin és el sentit de la vida? D’on sorgeix la humanitat? Som simplement animals o som quelcom de més important? ,etz.).

La veritat es que el film aconsegueix fer-te reflexionar sobre multitud de temes com el dret fonamental de la gent a creure en el que vulgui, què s’hauria i què no s’hauria d’ensenyar a les escoles, o fins a quin punt la religió afecta les nostre vides encara que no ens n’adonem.

Personalment la pel·lícula em va deixar una forta impressió, el debat que els dos advocats (Spencer Tracy i Frederich March) sostenen a favor del Darwinisme l’un i del creacionisme l’altre et mostra de forma entretinguda i fluïda els arguments que des de sempre han postulat tan l’àmbit científic com l’àmbit religiós i et porta a reflexionar vivament sobre què és la fe, si encara avui en dia és lícit creure en una religió, i , a un nivell més profund, si avui en dia no es comença a veure la ciència com una nova religió en la que molts creuen però pocs s’atreveixen a qüestionar.

A nivell social el film mostra fins a quin punt pot ofuscar-se la gent en allò que creu i també com la societat es pot mostrar increïblement intolerant amb els altres punts de vista, fet que no per ser completament verídic deixa de resultar-me d’allò més frustrant.

Sens dubte un film d’allò més recomanable per a tot aquell que desitgi veure el debat religió-ciéncia des d’una perspectiva diferent o simplement s’interessi per aquests temes i les múltiples reflexions que aquest ens porta a fer.

"Despertares"

Fa poc vaig veure una pel·lícula molt interessant anomenada “Despertares”, protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro.

La pel·lícula es basa en la història del doctor Oliver Sacks, un metge que el 1968 entra a treballar a un hospital psiquiàtric de Nova York, on hi ha un grup de persones en estat catatònic a causa d’una epidèmia d’ encefalitis letàrgica que ocorregué del 1917 al 1928.

Els pacients no semblen capaços de reaccionar davant de cap estímul i es mostren la major part del temps com s estiguessin en coma, aïllats de la resta del món.

Després d’una sèrie de casualitats Robin Williams (que encarna el paper del doctor Oliver Sacks en la pel·lícula) descobreix que els pacients si són capaços de reaccionar davant de certs estímuls, només fa falta trobar un estímul apropiat per a cada pacient.

Així doncs el doctor comença a buscar l’estímul capaç de fer reaccionar a cada un dels pacients i troba, per exemple, el cas d’una dona d’uns cinquanta anys que camina tot intentant apropar-se a una finestra del psiquiàtric, però que , per raons desconegudes, s’atura sempre a la meitat del camí.

El doctor s’adona que la dona s’atura just quan les rajoles del terra deixen de seguir una senefa blanca i negra per a ser només de color blanc.

Aleshores el metge decideix pintar les rajoles blanques de forma que tot el terra segueix una seqüència de rajoles blanques i negres, com un tauler d’escacs.

A partir d’aquell moment la dona que abans es quedava aturada continua caminant fins a arribar a la finestra, responent a l’estímul de les rajoles que segueixen un sèrie com si fos un vaixell que segueix l’halo lluminós d’un far.

Durant tota la pel·lícula es mostren pacients que milloren increïblement després que el doctor comenci a tractar-los amb estímuls poc utilitzats en psiquiatria-psicologia en aquella època, trobem el cas d’un pacient al que li posen Cds de música i només reacciona amb els de Rock and Roll o el cas encara més inversemblant de quatre homes als que si els i poses cartes a les mans comencen a jugar una partida, imitant així la conducta que tenien abans d’emmalaltir, realment increïble.

Així doncs el motiu pel qual he escrit aquesta entrada és per a recomanar aquests film que tant m’ha impactat i m’ha fet reflexionar, ja que considero que ens descobreix aspectes curiosos i meravellosos de la nostre professió.

Per aquest motiu m’he limitat a resumir una petita part de la pel·lícula tot esperant captar el vostre interès i que així, si us ve de gust, pugueu veure-la sense que se us hagi revelat el finalni alguns dels moments més sorprenents i interessants de la trama.

El caos de començar

Des de que vaig començar aquesta nova etapa universitària, ara fa ben bé un mes, hi ha hagut infinitat de temes que m’han preocupat vivament, tan pel que fa al contingut de la matèria que estic estudiant, la psicologia, com pel que fa al nou ambient universitari: encaixaria en la universitat? Com seria la relació amb els meus nous companys? Com afectaria el “Pla Bolonia”, acabat d’implantar, en el funcionament de la universitat? Estic realment preparat per a estudiar una carrera? I si ho estic, he escollit correctament la carrera?

Potser és suposar massa però després d’un mes de classes, parlant amb un o altre company de la facultat, crec que aquestes pors i dubtes no em torturaven només a mi sinó que tots , més o menys, em estat en algun moment preocupats per aquests temes.

Amb el pas d’aquests dies, el que va començar essent nou i desconegut s’ha anat convertint en rutina.

A força de fer treballs, assistir a classe, tractar amb professors i companys, en definitiva viure l’ambient universitari, tots aquells dubtes i neguits s’han anat resolent.

Però el fet de que cada cop estigui més avesat a allò que representa cursar una carrera no exclou que hi hagi coses que encara em costin d’afrontar o a les que no estic gens acostumat.

Per exemple el fet de que hi hagin tants treballs en grup, en tota la meva etapa de secundària puc comptar els treballs que he fet en grup, que no en parella, amb els dits d’una mà. Ara se’ns exigeix que per tal de fomentar la cooperació, l’esperit d’equip i la capacitat d’admetre diferents punts de vista realitzem tots els treballs en grups de 4 a 7 persones.

Al principi el fet de treballar tant en equip em va descol·locar, ara ho he acabat assimilant com una mecànica necessària i fins i tot divertida , encara que segueixo pensant que se n’abusa massa (si els treballs en grup que tenim tinguessin dates d’entrega molt properes aquesta setmana no tindria prous hores com per fer-ne ni la meitat).

Un altre aspecte de la carrera què m’està costant és el fet que es valori tant el treball que nosaltres fem pel nostre compte a casa. Personalment ,i em sembla què és un mal endèmic de tot l’ensenyament secundari, fins ara mai s’havia esperat de mi que anés a conferències, consultés llibres sobre les assignatures o mirés reportatges per tal d’informar-me sobre allò que estic estudiant.

Ara en canvi si no fes tot això em seria impossible aprovar. Aquest blog, per exemple, implica que s’ha d’estar 24 hores al dia pendent de la psicologia. Per poder fer una entrada o proposar un tema de reflexió haig d’haver assistit a una conferència o consultat un manual o vist un reportatge sobre el cognitivisme que fan a la una de la matinada a Televisió Espanyola, per exemple.

Això és avaluació continuada, si fas psicologia has de viure la psicologia, informar-te, reflexionar sobre ella, opinar sobre psicologia.

Es podria dir que em passat d’estudiar assignatures que no ens importaven o de les que no se’n parlava fora de les aules a estudiar un univers de coneixement que ,de grat o per força, esta present les 24 hores del dia a la nostra vida.

No em desagrada gens que això sigui així, al cap i a la fi , quan acabem el Grau tots disposarem d’un títol que ens donarà llicència per tractar amb persones, sinó se’ns preparés per estar tot el dia reflexionant sobre la psicologia, com podríem tractar amb aquells que pateixen patologies mentals o que necessiten assistència psicològica?, si no ens impliquem en la carrera que estem fent com podrem ,en un futur, implicar-nos en el problemes psicològics d’aquells als que em d’ajudar?

Per això penso que encara que estem molt poc acostumats a reflexionar sobre allò què estudiem ,fora de les aules, és necessari que ens proposin feines com aquest blog que ens obliguen a treballar dia a dia i a pensar contínuament en la psicologia.

He esperat molt, massa de fet, a fer cap entrada en aquest blog. Em temo que he estat víctima del “síndrome del full en blanc”, per molt que ho intentés no se m’acudia res que pogués omplir l’irritant “creación de entradas”, per molt que llegís, veiés o reflexionés sobre psicologia res del que començava a escriure em quedava com volia, res em semblava prou bo com per merèixer ésser penjat en aquest espai comunicatiu.

Finalment vaig arribar a la conclusió que el fet que res em sembles prou bo es devia a que estava massa ofuscat per culpa del que jo anomeno “el caos de començar”, es a dir, els primers dies a la universitat en els que tot et ve de nou, en els que estàs contínuament pendent de si en tal practica has escrit el que calia o de si aquest treball hauria d’incloure tants apartats o si el llibre que estàs consultant és el més adient.

En definitiva “el caos de començar” es tot aquest garbuix de pensaments que no fan sinó confondre’ns i allunyar-nos d’allò que per mi és el més fonamental:

Estem estudiant psicologia una carrera que cada un de nosaltres em escollit, em arribat a un punt en què estem estudiant perquè ho desitgem, si ara decidíssim deixar d’estudiar, qui ens ho impediria? Els pares? La por a fracassar? No.

El cert és que ara som lliurés de decidir, només nosaltres tenim el dret, el privilegi i el deure d’escollir què volem fer.

Em escollit fer psicologia, estem estudiant per convertir-nos en psicòlegs i ho fem perquè volem, perquè és allò que desitgem.

Aleshores el cert és que som molt afortunats, els treballs, les obligacions, els problemes econòmics en alguns casos, no son sinó mals menors conseqüència de fer allò que desitgem.

No sé si la carrera serà massa dura, no sé si el treball serà massa feixuc, no sé si seré capaç d’aprovar totes les assignatures, però pensar en aquestes coses només seria una barata excusa per justificar després el meu fracàs.

Prefereixo pensar que estic estudiant psicologia perquè és allò que vull i prefereixo pensar què a partir d’aquí tot el que faig o deixo de fer és només decisió meva.

Per això vaig decidir que la primera entrada del bloc fos una entrada que resumís tot allò que sento o penso sobre aquests primers dies a la facultat, ja que sovint quan escrius sobre el que penses acabés entenent més clarament allò que et passa per la ment.

Aquest és el començament d’aquest bloc que, espero, es converteixi en un espai en el que pugui comentar tot allò que m’interessa o m’encurioseix de la psicologia o tot allò que em sembli interessant d’esmentar per a mi mateix i per tots aquells que vulgueu llegir o comentar el que humilment vagi penjant.

Arnau Taberner, estudiant de 1er de Grau de Psicologia, Grup 4.