"La herència del vent"

La “Herència del vent” és un film de l’any 1960 dirigit per Stanley Kramer i protagonitzat per Spencer Tracy, Frederich March, Gene Kelly i Dick York entre d’altres destacats actors d’aquella dècada.

Aquest film mostra una hipotètica situació en la que les teories del creacionisme i l’evolucionisme s’enfronten en un judici que determinarà quina de les dues s’hauria d’ensenyar a les escoles.

Aquesta pel·lícula parodiada i citada en mil i una sèries i documentals televisius (algunes de les quals han estat força cèlebres com la parodia apareguda en un capítol de la popular sèrie d’animació “Els Simpson” ) mostra el debat intensíssim i el rebuig que encara suscita avui en dia la teoria de Darwin en determinats sectors de la població.

Tota la pel·lícula és un paradigma de l’eterna lluita que religió i ciència sostenen des de fa segles per tal d’explicar els dubtes existencials que s’ha plantejat la humanitat des del seu naixement (perquè morim? Quin és el sentit de la vida? D’on sorgeix la humanitat? Som simplement animals o som quelcom de més important? ,etz.).

La veritat es que el film aconsegueix fer-te reflexionar sobre multitud de temes com el dret fonamental de la gent a creure en el que vulgui, què s’hauria i què no s’hauria d’ensenyar a les escoles, o fins a quin punt la religió afecta les nostre vides encara que no ens n’adonem.

Personalment la pel·lícula em va deixar una forta impressió, el debat que els dos advocats (Spencer Tracy i Frederich March) sostenen a favor del Darwinisme l’un i del creacionisme l’altre et mostra de forma entretinguda i fluïda els arguments que des de sempre han postulat tan l’àmbit científic com l’àmbit religiós i et porta a reflexionar vivament sobre què és la fe, si encara avui en dia és lícit creure en una religió, i , a un nivell més profund, si avui en dia no es comença a veure la ciència com una nova religió en la que molts creuen però pocs s’atreveixen a qüestionar.

A nivell social el film mostra fins a quin punt pot ofuscar-se la gent en allò que creu i també com la societat es pot mostrar increïblement intolerant amb els altres punts de vista, fet que no per ser completament verídic deixa de resultar-me d’allò més frustrant.

Sens dubte un film d’allò més recomanable per a tot aquell que desitgi veure el debat religió-ciéncia des d’una perspectiva diferent o simplement s’interessi per aquests temes i les múltiples reflexions que aquest ens porta a fer.

"Despertares"

Fa poc vaig veure una pel·lícula molt interessant anomenada “Despertares”, protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro.

La pel·lícula es basa en la història del doctor Oliver Sacks, un metge que el 1968 entra a treballar a un hospital psiquiàtric de Nova York, on hi ha un grup de persones en estat catatònic a causa d’una epidèmia d’ encefalitis letàrgica que ocorregué del 1917 al 1928.

Els pacients no semblen capaços de reaccionar davant de cap estímul i es mostren la major part del temps com s estiguessin en coma, aïllats de la resta del món.

Després d’una sèrie de casualitats Robin Williams (que encarna el paper del doctor Oliver Sacks en la pel·lícula) descobreix que els pacients si són capaços de reaccionar davant de certs estímuls, només fa falta trobar un estímul apropiat per a cada pacient.

Així doncs el doctor comença a buscar l’estímul capaç de fer reaccionar a cada un dels pacients i troba, per exemple, el cas d’una dona d’uns cinquanta anys que camina tot intentant apropar-se a una finestra del psiquiàtric, però que , per raons desconegudes, s’atura sempre a la meitat del camí.

El doctor s’adona que la dona s’atura just quan les rajoles del terra deixen de seguir una senefa blanca i negra per a ser només de color blanc.

Aleshores el metge decideix pintar les rajoles blanques de forma que tot el terra segueix una seqüència de rajoles blanques i negres, com un tauler d’escacs.

A partir d’aquell moment la dona que abans es quedava aturada continua caminant fins a arribar a la finestra, responent a l’estímul de les rajoles que segueixen un sèrie com si fos un vaixell que segueix l’halo lluminós d’un far.

Durant tota la pel·lícula es mostren pacients que milloren increïblement després que el doctor comenci a tractar-los amb estímuls poc utilitzats en psiquiatria-psicologia en aquella època, trobem el cas d’un pacient al que li posen Cds de música i només reacciona amb els de Rock and Roll o el cas encara més inversemblant de quatre homes als que si els i poses cartes a les mans comencen a jugar una partida, imitant així la conducta que tenien abans d’emmalaltir, realment increïble.

Així doncs el motiu pel qual he escrit aquesta entrada és per a recomanar aquests film que tant m’ha impactat i m’ha fet reflexionar, ja que considero que ens descobreix aspectes curiosos i meravellosos de la nostre professió.

Per aquest motiu m’he limitat a resumir una petita part de la pel·lícula tot esperant captar el vostre interès i que així, si us ve de gust, pugueu veure-la sense que se us hagi revelat el finalni alguns dels moments més sorprenents i interessants de la trama.