De filòsof que miren al cel amb malenconia

- Saps? -.

- Què? -.

- Doncs... pensava...-.

- Continua, en què pensaves? -.

- Doncs... res, era una tonteria -.

- Va, ara m’ho dius! No em pots deixar així!-.

- Esta bé, esta bé... doncs res, pensava en si hi han altres móns allà dalt... –

- Altres móns? On?-.

- Bé, si ,ja ho saps... ja m’entens no? -. L’altre nega amb el cap.

- Hosti, doncs... doncs això, allà, entre les estrelles, un altre planeta en el que hi hagi vida intel•ligent... com nosaltres. –

- Què vols dir? Com una espècie d’aliens amb capacitat de raonar?- . El “filòsof” assenteix, poc convençut malgrat tot, i pregunta, amb to vacil•lant:

- Tu creus que hi ha móns diferents del nostre? Amb animals diferents, materials diferents, pensaments, cultures diferents... -.

- Home... jo ho veig complicat, què hi pot haver a part d’això? - . Mira al seu voltant, com reforçant la seva teoria. – No sé, tu creus que, posem per cas, en un altre planeta hi pot haver un prat com aquest? -. Mou les mans , com si pogués abarcar l’extensió de terreny que s’obre al seu voltant. – O unes muntanyes plenes de fauna com aquelles d’allà el fons? -. De sobte es posa a riure amb ganes, dona uns copets al filòsof i s’aixeca:

- Amic meu, dubto que en tot l’univers hi hagi cap altre espècie capaç de construir cases com les nostres, i ,si ho fessin, segur que serien estranyissimes! No ho sé... “il•lògiques”, no s’assemblarien gens a les nostres cases, tan naturals, tan estructurades i fetes en base a les lleis físiques... Per no parlar dels animals que deurien viure en aquests móns... t’imagines? deuen ser lletgíssims els teus alienigenes... -. L’altre acaba somrient i també s’aixeca.

- Tens raó, no pot existir vida a part de nosaltres i, si existís, segur que seria d’allò més estranya de veure, al cap i a la fi, no hi ha cap disseny natural més útil, pràctic i bell que el nostre...-.

- Si és que som l’hostia! -. Diu l’altre mentre eixarranca les cames com si és disposés a saltar. I així ho fa finalment, salta cinc metres i aterra a la terrassa de casa seva. D’allí estant treu el cap i acomiada al seu amic el filòsof , afegint: - T’imagines què aquests alienigenes teus viuen al terra com les bèsties, enlloc de en una casa flotant com Déu mana? -.

L’altre riu amb ganes mentre s’allunya per el prat d’herba color rosa. Per el camí es troba una d’aquelles muntanyes que el seu amic deia , evidentment respon al típic disseny d’una muntanya, el cim, prim, afuat i recobert de gel, es troba al terra i a partir d’aquest s’estén el cos de la muntanya, eixamplant-se metre a metre fins arribar a la enorme base, quilòmetres per sobre del nostre benvolgut filòsof, que, amb parsimònia, es desplaça al compàs de les seves vuit potes, rient de la seva ocurrència:

“- Vida en un altre planeta, ai, em sembla que hauré de deixar de veure Skooma -"

“RQS: D’Eufemismes i eufemistes”

Darrerament sembla que la llibertat d’expressió ha sofert un retrocés bestial, no tan pel que fa a coses com violar la intimitat personal de cada un , la “premsa rosa” apuja els seus beneficis a la mateixa velocitat amb la que es destapen casos de corrupció al PP, sinó en quan al que es pot dir i no es pot dir a mitjans divulgatius com els informatius, els programes de debat o, cosa que gairebé ratlla la inconstitucionalitat, els programes d’humor i sàtira.

De fet no cal fer grans peripècies per comprovar com, fa alguns anys, es permetia parlar als informatius de coses com l’atur, el terrorisme o l’educació sense que aquests haguessin de fer autèntics malabarismes periodístics que no ofenguessin al “Gran Germà Censurador”, l’estat o el govern regnant (segons com es prefereixi anomenar a aquesta gran mentida, a aquesta burla, a aquesta parodia què és el nostre Estat del Dret).

Però ja no parlo del contingut de la informació que es permet que arribi a les orelles de nosaltres, aquesta massa amorfa amb cara de butlleta electoral que som el poble (i això si ens trobem en any electoral sinó, directament ni sens té en compte, ni com a vot en potència ni com a res.).

No, jo parlo de la forma, no tan del QUÈ se’ns diu (ja hi hauran altres ocasions en les què parlar-ne) sinó del COM se’ns presenta la informació. M’explico, fa uns anys els programes televisius, radiofònics, fins i tot els primmirats i acomplexats de falsa santedat lèxica anomenats diaris, tenien el luxe, el deure, el dret de dir les coses per el seu nom, que hi havia una guerra, “hi ha una guerra”, que en la citada guerra moren dues-centes persones , ja tenies a l’explotat becari de torn escrivint al guió, teleprompter, o article periodístic pertinent, “en la tal guerra han mort dues-centes persones...”. I tothom tan feliç, la gent escoltava allò i s’horroritzava, espantava, reia... tenia reaccions al que escoltava, per què? Per què entenia amb plenitud QUÈ escoltava.

Avui en dia en canvi ens trobem amb què... “Si, avui les tropes espanyoles han desembarcat a Afganistan en missió pacificadora...”, i la gent pensa des de casa seva: “Hòstia, com mola el nostre exèrcit, nosaltres mai participem les guerres, i ara! Sempre estem en “missió de pau”... anem repartint floretes i donant caramelets als pobres nens d’Afganistan, si en som de bons!”, si, i uns collons! (i se me’n fot que no sigui políticament correcte la paraula), ni floretes, ni caramelets ni hòsties! Nosaltres participem en una guerra de les de tota la vida, enviem soldats a matar a altre gent, gent que potser no ha fet res, gent que és innocent i que per culpa de les nostres accions pot sortir perjudicada, ara en diuen “Danys col·laterals”, queda bé i tot posat per escrit, però senyors, això no és res més que el que abans coneixíem com “controlar, putejar i massacrar a la població civil”, per si de cas són terroristes en potència.

Bé, i no cal ser tan dramàtics, que ara hi ha eufemismes per tot, tria segons gustos i colors, com els condons: “hi ha hagut lleugeres discrepàncies socioculturals a Vic a causa de la nova legislació promulgada per el partit conservador...” que traduït a un llenguatge menys bonic però més entenedor ve a dir: “Hi ha hagut una batalla campal entre els immigrants i la població autòctona provocada per una llei que ha proposat el partit neofeixista...”.

Un altre exemple, “l’economia pateix un lleuger retrocés en l’actual conjuntura a causa de l’increment de la taxa de l'IVA a partir del segon semestre i les mancances alhora d’adquirir recursos hipotecaris per part de les entitats bancàries”, què líric, què poètic, perquè llegir Machado ,cony! puguent trobar la bellesa en cada noticia econòmica... llàstima que en quatre paraules ben escollides i suaus al timpà, que arriben al còrtex cerebral però hi tenen una estada fugaç el què de debò ens estan dient és: “Això no hi ha qui ho aixequi, tu! em pujat l’IVA i , per tant, cada membre de la població paga més, a més cal tenir en compte que Bancs i caixes han tancat tots amb números positius, però com que han guanyat cent mil euros menys que el mateix quatrimestre de l’any passat, no els dona la gana concedir cap crèdit i, conseqüentment, l’economia se’n va a la merda en picat”.

Si és que, al final, als humans no ens agrada saber la veritat, som més feliços amb mitges veritats o millor encara si son mitges mentides dites amb convicció i que sonin bé, es clar què, personalment, prefereixo ser jo qui esculli si vull o no saber la veritat enlloc de deixar que una colla d’eufemistes m’edulcorin la realitat amb els seus carregosos eufemismes.

Problemes domètics

- I , ja que no tinc res millor a fer, me’n vaig, no sigui que espatllem encara més allò que entre nosaltres no funciona...-

- ... –

- Ah, no dius res? Millor! Per què dir res si igualment la nostre relació no funcionarà!? Cert, millor calla, les teves paraules, buides, sense sentit ni contingut no farien sinó empitjorar el mal ja fet... Com? Si, si... no m’ho puc creure... com tens la barra de mirar-me així!? es que potser no t’he satisfet sempre!? Es que potser no m’he dedicat sempre en cos i ànima a tu? No recordes els sopars de luxe? Les nits estirats al sofà, només tu i jo veient una pel·lícula? Que potser no recordes les passejades per el parc, tu, jo i la tènue llum de la posta?...

- ... –

- No dius res?-

- ... –

- Els teus silencis són més que eloqüents... No val la pena dir res més!- I dient això, l’home agafa d’una revolada la jaqueta d’un penjador situat al rebedor i surt, la porta s’estavella contra el marc amb la intensitat d’una onada contra la platja.

Al sofà dues persones es queden mirant una estona la porta amb les celles arrufades de desaprovació. La primera, una noia de curts cabells color palla, s’alça i es dirigeix a consolar a l’interlocutor del que se n’ha anat fet una fúria.

- Em sap greu Bruna,- Diu tot acaronant-li el frondós pèl -. En Miquel és un bèstia...-.

L’altre usuari del sofà, un noi d’uns vint anys i ulleres de pasta també s’aixeca i es queda al costat de la noia. Sense saber massa què dir, obre la boca un parell de cops, no encertant les paraules adequades, fa un tercer intent:

- Però per què s’ha enfadat tan amb ella? -. La noia es gira encolerida.

- La pobre s’ha tornat a pixar al terra del pis... què carai vol que faci sinó la treu a passejar!-. El noi veu la prova del “delicte” uns metres passadís enllà i somriu.

- Sempre igual, el que em fa gràcia és que li clavi aquestes esbroncades... què esperava que li contestés el pobre gos?!-. Amb gest trist, la gossa mira al noi de vint anys:

- Jo tampoc ho sé, la veritat és que m’he endut un disgust tan gran que , en aquell moment, no se m’ha acudit què contestar-li.-. Va mussitar la gossa amb veu desolada.

2a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"

ADVERTENCIA PER AL LECTOR! aquesta és la segona part d'un conte que ,un cop acabat, formarà una sèrie de cinc episodis, en l'últim dels quals es descobrirà el nexe d'unió entre les quatre històries anteriors, que, d'altra banda, es poden llegir en l'ordre que es vulgui ja que no altera el sentit de la trama.
Cal advertir que aquests contes són, en bona part, una lectura crua de fenòmens i personatges deseperats, en molts casos el lèxic utilitzat en les històries pot escandalitzar el lector i ,pel que fa a l'argument en sí, podria molt ben ser que aquest suscítes el rebuig o la repulsa. En tot cas la tesis d'aquests contes no és cap altre que mostrar una imatge el més realista possible d'algunes facetes que nosaltres, els humans, tenim com a civilització i, en un sentit més global, també com a espècie.

Quedeu avisats, estimats lectors.

2a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"

Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.

En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.

Aquí continua la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí prossegueix el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.

2a part de "El Conte d'aquells qui no esperen res: La caputxeta vermella"

Serietat, això em demanaven des de petita, i això els vaig donar.
“No facis això, no diguis allò, això és una bajanada , això no té sentit, no provis això que és perillós, això ara no toca! , no això, no allò, no això, no allò...” odio el no, l’odio, odio els qui em deien “no”... m’odio a mi mateixa per ser un “No” envoltada de “sis”.

Em miro al mirall, i em detesto. Miro el meu rostre de faccions suaus, tan poc marcades com ho és el meu caràcter, ressegueixo la línea dels meus alts pòmuls, i em deturo en la enormitat vàcua dels meus ulls, autèntics fars de llum blava, serien bells sinó fos per la buidor de la mirada, sense expressió, sense ànima, fa temps que la vaig perdre, no em preocupa. Fa temps que no la busco, inquietant.
Un ble de cabells cau de sobte sobre el meu nas, menut, rodó, tan destrament esculpit que no sembla obra de la natura. Rellisca i el daurat fil acaricia suaument els meus llavis, plens, rosats, sensuals... avorriblement sensuals.

Aquesta cara no és meva, és més pròpia d’una nina, una fantasia masculina feta realitat, una altre mostra de la meva manca de voluntat, del meu conformisme: “has de ser perfecta”, em deien, i perfecta vaig ser.

Nena bona treu bones notes, nena maca rep regals, nena obedient compra amor, nena seriosa mendica alabances com gotes de pluja mendica l’assedegat en el desert.

Alço la mà per apartar-me el ros floc, immediatament la vista es dirigeix a l’origen del mal. Si, nena bona no fa res perillós, nena bona no va agafar mai un ganivet per a fer-se mal, les marques al canell, fines i desiguals línies blanques, que destaquen en la pell com les línies de la carretera destaquen en l’asfalt. NO. MENTEIXEN.

Nena maca no va fer-se aquells talls, nena maca no va submergir el braç dins l’aigua, la sensació de coïssor a la pell, que encara ara la fa estremir, tan sols és fruït de la seva imaginació. Nena maca no va rebre cada gota vessada a la banyera com un regal, nena maca no desitjava morir, perquè ho hauria de desitjar? Ho tenia tot, bellesa, diners, talent, intel•ligència, una posició social. Sempre havia estat bona minyona, pares contents, nena contenta, vida fàcil.

Aleshores perquè? Perquè havia cridat i esgarrapat quan el seu cosí la va trobar a la banyera? Per què quan ell la intentava treure de la bassa carmesí ella s’havia resistit amb el seu últim alè de vida? Per què quan es despertà a l’hospital hauria acollit de bon grat ser engolida de nou per la foscor de la Parca? Per què?

NO. Nena maca no va fer mai tal cosa... no en tenia motiu. De sobte va resseguir de nou amb la mirada la seva cara, però aquest cop descendí per la sedosa pell del coll i observà, amb sorpresa, la nuesa del seu cos. Acabava de sortir de la banyera, en altre hora santuari d’un sacrifici ritual, i les gotes regalimaven per tot el seu cos.

Una va descendir juganera per el seu tors nu, mentre seguia el moviment de la gota, la noia anava veient retalls del seu cos, fins que ,amb una peresa digne d’una estalactita en formar-se, va caure fins la zona del pecat.

Una espurna de comprensió va il•luminar el rostre de la noia, la zona del pecat, no era un eufemisme, era un nom merescut i pagat amb sang. Desfeta per records que havien estat profundament arraconats en la foscor de la ment gràcies a poderosos fàrmacs, la noia va caure de genolls a terra.

Els ulls li vessaven amargues llàgrimes, encara no sentia res, el record no era prou nítid, no, ara plorava per el record d’un record. Plorava perquè sentia la reminiscència d’un dolor que la seva ment emboirada encara no reconeixia... la imatge s’anava enfocant.

Tornava a sentir després de molt de temps, el glaç dels seus ulls es va desfer deixant pas a una frenètica expressió d’horror, uns últims retocs i el quadre d’una grotesca situació s’hauria pintat de nou en la seva ment. Una pinzellada... dues... una cara anava apareixent cada cop més perfilada i detallada. Un xisclet agut ,la closa d’ulls i l’obstrucció de les orelles amb els palmells de les mans, com si ocultar els sentits li servís per deturar el record que aflorava a la superfície de l’intel•lecte.

I ho va veure...

Va veure a l’home que la va violar, la seva cara frenètica, la seva força i agressivitat brutals, va sentir el tacte de les seves mans i el seu membre al cos, l’olor del seu alè... i va voler morir de nou. Un crit de pur terror, de pur dolor, d’humiliació infinita va ressonar per tot el lavabo, fent eco per tota la casa.

El so de molts peus trepitjant el passadís, una porta que s’obria, un crit d’alarma de moltes veus familiars. Però ella ja no hi era, la seva ànima havia fugit de nou, l’únic que quedava era un cos que s’abraçava encongit sobre si mateix, bressolant-se amb una ràpida cadència al ritme d’una veu inexpressiva i monòtona. Una greu cantarella ressonava en la petita sala:

“Nena bona, nena maca, nena bona treu bones notes, nena maca és una bona minyona... nena bona, nena maca...”.