2a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"

ADVERTENCIA PER AL LECTOR! aquesta és la segona part d'un conte que ,un cop acabat, formarà una sèrie de cinc episodis, en l'últim dels quals es descobrirà el nexe d'unió entre les quatre històries anteriors, que, d'altra banda, es poden llegir en l'ordre que es vulgui ja que no altera el sentit de la trama.
Cal advertir que aquests contes són, en bona part, una lectura crua de fenòmens i personatges deseperats, en molts casos el lèxic utilitzat en les històries pot escandalitzar el lector i ,pel que fa a l'argument en sí, podria molt ben ser que aquest suscítes el rebuig o la repulsa. En tot cas la tesis d'aquests contes no és cap altre que mostrar una imatge el més realista possible d'algunes facetes que nosaltres, els humans, tenim com a civilització i, en un sentit més global, també com a espècie.

Quedeu avisats, estimats lectors.

2a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"

Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.

En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.

Aquí continua la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí prossegueix el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.

2a part de "El Conte d'aquells qui no esperen res: La caputxeta vermella"

Serietat, això em demanaven des de petita, i això els vaig donar.
“No facis això, no diguis allò, això és una bajanada , això no té sentit, no provis això que és perillós, això ara no toca! , no això, no allò, no això, no allò...” odio el no, l’odio, odio els qui em deien “no”... m’odio a mi mateixa per ser un “No” envoltada de “sis”.

Em miro al mirall, i em detesto. Miro el meu rostre de faccions suaus, tan poc marcades com ho és el meu caràcter, ressegueixo la línea dels meus alts pòmuls, i em deturo en la enormitat vàcua dels meus ulls, autèntics fars de llum blava, serien bells sinó fos per la buidor de la mirada, sense expressió, sense ànima, fa temps que la vaig perdre, no em preocupa. Fa temps que no la busco, inquietant.
Un ble de cabells cau de sobte sobre el meu nas, menut, rodó, tan destrament esculpit que no sembla obra de la natura. Rellisca i el daurat fil acaricia suaument els meus llavis, plens, rosats, sensuals... avorriblement sensuals.

Aquesta cara no és meva, és més pròpia d’una nina, una fantasia masculina feta realitat, una altre mostra de la meva manca de voluntat, del meu conformisme: “has de ser perfecta”, em deien, i perfecta vaig ser.

Nena bona treu bones notes, nena maca rep regals, nena obedient compra amor, nena seriosa mendica alabances com gotes de pluja mendica l’assedegat en el desert.

Alço la mà per apartar-me el ros floc, immediatament la vista es dirigeix a l’origen del mal. Si, nena bona no fa res perillós, nena bona no va agafar mai un ganivet per a fer-se mal, les marques al canell, fines i desiguals línies blanques, que destaquen en la pell com les línies de la carretera destaquen en l’asfalt. NO. MENTEIXEN.

Nena maca no va fer-se aquells talls, nena maca no va submergir el braç dins l’aigua, la sensació de coïssor a la pell, que encara ara la fa estremir, tan sols és fruït de la seva imaginació. Nena maca no va rebre cada gota vessada a la banyera com un regal, nena maca no desitjava morir, perquè ho hauria de desitjar? Ho tenia tot, bellesa, diners, talent, intel•ligència, una posició social. Sempre havia estat bona minyona, pares contents, nena contenta, vida fàcil.

Aleshores perquè? Perquè havia cridat i esgarrapat quan el seu cosí la va trobar a la banyera? Per què quan ell la intentava treure de la bassa carmesí ella s’havia resistit amb el seu últim alè de vida? Per què quan es despertà a l’hospital hauria acollit de bon grat ser engolida de nou per la foscor de la Parca? Per què?

NO. Nena maca no va fer mai tal cosa... no en tenia motiu. De sobte va resseguir de nou amb la mirada la seva cara, però aquest cop descendí per la sedosa pell del coll i observà, amb sorpresa, la nuesa del seu cos. Acabava de sortir de la banyera, en altre hora santuari d’un sacrifici ritual, i les gotes regalimaven per tot el seu cos.

Una va descendir juganera per el seu tors nu, mentre seguia el moviment de la gota, la noia anava veient retalls del seu cos, fins que ,amb una peresa digne d’una estalactita en formar-se, va caure fins la zona del pecat.

Una espurna de comprensió va il•luminar el rostre de la noia, la zona del pecat, no era un eufemisme, era un nom merescut i pagat amb sang. Desfeta per records que havien estat profundament arraconats en la foscor de la ment gràcies a poderosos fàrmacs, la noia va caure de genolls a terra.

Els ulls li vessaven amargues llàgrimes, encara no sentia res, el record no era prou nítid, no, ara plorava per el record d’un record. Plorava perquè sentia la reminiscència d’un dolor que la seva ment emboirada encara no reconeixia... la imatge s’anava enfocant.

Tornava a sentir després de molt de temps, el glaç dels seus ulls es va desfer deixant pas a una frenètica expressió d’horror, uns últims retocs i el quadre d’una grotesca situació s’hauria pintat de nou en la seva ment. Una pinzellada... dues... una cara anava apareixent cada cop més perfilada i detallada. Un xisclet agut ,la closa d’ulls i l’obstrucció de les orelles amb els palmells de les mans, com si ocultar els sentits li servís per deturar el record que aflorava a la superfície de l’intel•lecte.

I ho va veure...

Va veure a l’home que la va violar, la seva cara frenètica, la seva força i agressivitat brutals, va sentir el tacte de les seves mans i el seu membre al cos, l’olor del seu alè... i va voler morir de nou. Un crit de pur terror, de pur dolor, d’humiliació infinita va ressonar per tot el lavabo, fent eco per tota la casa.

El so de molts peus trepitjant el passadís, una porta que s’obria, un crit d’alarma de moltes veus familiars. Però ella ja no hi era, la seva ànima havia fugit de nou, l’únic que quedava era un cos que s’abraçava encongit sobre si mateix, bressolant-se amb una ràpida cadència al ritme d’una veu inexpressiva i monòtona. Una greu cantarella ressonava en la petita sala:

“Nena bona, nena maca, nena bona treu bones notes, nena maca és una bona minyona... nena bona, nena maca...”.