lunes, 22 de marzo de 2010

D' allò que és, d'allò que fou (1)

Fa anys, molts anys, només hi havia foscor i buit i ,enmig del buit, matèria, tan densa, tan concentrada que el més petit gest podia trencar l‘equilibri perfecte que la mantenia unida. I així fou.

Hi ha qui diu que la matèria va implosionar, per xoc atòmic, per despolarització entre cations i anions, probablement ho va fer per avorriment, però això és només la opinió d’aquest que humilment escriu aquest text.

I fou, ja per fi deixa d’ésser el no ésser i fou, però QUÈ fou? Matèria, milers de quilometres de pedres i llum tan encegadora ,tan destructiva , tan brillant que alguns, molts anys després, li posaren , per aquell vici de dir les coses per algun nom que ens soni bé al paladar, Déu. D’altres li partiren la identitat, molt tècnics ells, i separaren el fenomen en causa i efecte, primer fou el Big Bang i després fou l’Univers.
Actualment molts grans científics intenten encara reproduir el fenomen a petita escala, enclaustrats en laboratoris durant anys, provant a nivell teòric milers de formules complicadíssimes o decidint-se per un altre mètode, sens dubte més popular i a l’aire lliure, la drogoaddicció, que també permet veure jocs de llums espectaculars però que, malauradament, esta molt desacreditat per a la societat científica i es que sempre es persegueixen els mètodes innovadors.

En tot cas, la matèria ja hi era, allí romania flotant a la deriva, posicionant-se a poc a poc per estranys malabarismes gravitacionals en un lloc o un altre, esperant, esperant en l’etern silenci, condemnada a ésser per sempre fragmentada, incompleta, estèril.

I de nou, casualitat, estrany fat, error de càlcul, digueu-li com vulgueu , sorgí quelcom diferent del que abans hi havia. Tan diferent, de fet, que no s’acontentava amb girar eternament sense rumb, a la recerca de quelcom imprecís, no, la nova substància tenia un objectiu i el seu objectiu era, paradoxalment, tenir un objectiu. I vet aquí que, cercant aquest objectiu inconcret, la substància s’entossudí a viure i des d’aleshores, ja se sap que tenim poca imaginació, va ésser anomenada VIDA. I, de nou, fou.

I ,amb destí o sense, amb Déus per el mig o casualitats d’allò més irrisòries, la substància s’hi entossudí tant que, al final, aconseguí prevaldre i sobrevisqué.

Hi ara us explicaré com li provà això de la vida... bé, ara no que tinc classe, però us prometo que ja ho faré ,si no és en aquest en un altre somni, fins aviat estimats lectors.

2 comentarios:

  1. Si uno se tumba en el suelo y se para a contemplar la bóveda celeste, sentirá el vértido del inifito y constatará que en verdad se es poco menos que nada. Yo te imagino haciendo eso, Arnau, cuanto menos una vez en tu vida. Y eso te honra y te incluye en ese "poco más" de la nada que tenemos que resignarnos a ser. Detrás de cada ser vivo hay 30 fantasmas. Ésa es la proporción entre muertos y vivos. Desde el comienzo de los tiempos, unos cien mil millones de seres humanos han pisado nuestro planeta. Y cien mil millones son el número aproximado de estrellas que estampan la Vía Láctea. Eso significa que, por cada ser humano que haya vivido, habría una estrella. Las estrellas son soles, con planetas alrededor. Así que hay suficiente espacio en el cosmos como para que cada uno de nosotros tenga su propio mundo entero. Nada de esto va de extraterrestres, y todo va de extraterrestres. Pero, ante todo, va sobre Dios. ¿Recomendaciones? Arthur C. Clarke, escritor, la película de Stanley Kubrick "2001: Una odisea del espacio" y la serie de televisión de Carl Sagan "Cosmos".

    ResponderEliminar
  2. Se respira ambición por cada palabra que escribes. Al menos lo que yo llego a leer. Creo que este texto está más cuidado que los demás, y te hablo respecto la correción ortográfica y sintáctica del texto, no del contenido. Repasar y practica, ya sabes. Pero vas bien, ¡aprendes rápido!

    Bueno, tu texto es grande y cada vez veo más claramente como tu forma se refleja a puñetazos en tu forma de escribir. Es algo arriesgado que diga esto puesto que, seguramente, no te conoazco lo suficiente (¡aunque eso lo arreglaremos con el tiempo!), pero en este aspecto soy creída, y creo que ya me hago una idea clara de como eres y de qué te interesa. Me gusta lo que has escrito, y el comentario de aquí nuestro querido Ayllón es bastante insuperable, pero sólo quería decirte que me gusta por donde vas. Sé ambicioso, como estas demostrando ser, y sigue así.

    ResponderEliminar

 
Locations of visitors to this page