Darrerament sembla que la llibertat d’expressió ha sofert un retrocés bestial, no tan pel que fa a coses com violar la intimitat personal de cada un , la “premsa rosa” apuja els seus beneficis a la mateixa velocitat amb la que es destapen casos de corrupció al PP, sinó en quan al que es pot dir i no es pot dir a mitjans divulgatius com els informatius, els programes de debat o, cosa que gairebé ratlla la inconstitucionalitat, els programes d’humor i sàtira.
De fet no cal fer grans peripècies per comprovar com, fa alguns anys, es permetia parlar als informatius de coses com l’atur, el terrorisme o l’educació sense que aquests haguessin de fer autèntics malabarismes periodístics que no ofenguessin al “Gran Germà Censurador”, l’estat o el govern regnant (segons com es prefereixi anomenar a aquesta gran mentida, a aquesta burla, a aquesta parodia què és el nostre Estat del Dret).
Però ja no parlo del contingut de la informació que es permet que arribi a les orelles de nosaltres, aquesta massa amorfa amb cara de butlleta electoral que som el poble (i això si ens trobem en any electoral sinó, directament ni sens té en compte, ni com a vot en potència ni com a res.).
No, jo parlo de la forma, no tan del QUÈ se’ns diu (ja hi hauran altres ocasions en les què parlar-ne) sinó del COM se’ns presenta la informació. M’explico, fa uns anys els programes televisius, radiofònics, fins i tot els primmirats i acomplexats de falsa santedat lèxica anomenats diaris, tenien el luxe, el deure, el dret de dir les coses per el seu nom, que hi havia una guerra, “hi ha una guerra”, que en la citada guerra moren dues-centes persones , ja tenies a l’explotat becari de torn escrivint al guió, teleprompter, o article periodístic pertinent, “en la tal guerra han mort dues-centes persones...”. I tothom tan feliç, la gent escoltava allò i s’horroritzava, espantava, reia... tenia reaccions al que escoltava, per què? Per què entenia amb plenitud QUÈ escoltava.
Avui en dia en canvi ens trobem amb què... “Si, avui les tropes espanyoles han desembarcat a Afganistan en missió pacificadora...”, i la gent pensa des de casa seva: “Hòstia, com mola el nostre exèrcit, nosaltres mai participem les guerres, i ara! Sempre estem en “missió de pau”... anem repartint floretes i donant caramelets als pobres nens d’Afganistan, si en som de bons!”, si, i uns collons! (i se me’n fot que no sigui políticament correcte la paraula), ni floretes, ni caramelets ni hòsties! Nosaltres participem en una guerra de les de tota la vida, enviem soldats a matar a altre gent, gent que potser no ha fet res, gent que és innocent i que per culpa de les nostres accions pot sortir perjudicada, ara en diuen “Danys col·laterals”, queda bé i tot posat per escrit, però senyors, això no és res més que el que abans coneixíem com “controlar, putejar i massacrar a la població civil”, per si de cas són terroristes en potència.
Bé, i no cal ser tan dramàtics, que ara hi ha eufemismes per tot, tria segons gustos i colors, com els condons: “hi ha hagut lleugeres discrepàncies socioculturals a Vic a causa de la nova legislació promulgada per el partit conservador...” que traduït a un llenguatge menys bonic però més entenedor ve a dir: “Hi ha hagut una batalla campal entre els immigrants i la població autòctona provocada per una llei que ha proposat el partit neofeixista...”.
Un altre exemple, “l’economia pateix un lleuger retrocés en l’actual conjuntura a causa de l’increment de la taxa de l'IVA a partir del segon semestre i les mancances alhora d’adquirir recursos hipotecaris per part de les entitats bancàries”, què líric, què poètic, perquè llegir Machado ,cony! puguent trobar la bellesa en cada noticia econòmica... llàstima que en quatre paraules ben escollides i suaus al timpà, que arriben al còrtex cerebral però hi tenen una estada fugaç el què de debò ens estan dient és: “Això no hi ha qui ho aixequi, tu! em pujat l’IVA i , per tant, cada membre de la població paga més, a més cal tenir en compte que Bancs i caixes han tancat tots amb números positius, però com que han guanyat cent mil euros menys que el mateix quatrimestre de l’any passat, no els dona la gana concedir cap crèdit i, conseqüentment, l’economia se’n va a la merda en picat”.
Si és que, al final, als humans no ens agrada saber la veritat, som més feliços amb mitges veritats o millor encara si son mitges mentides dites amb convicció i que sonin bé, es clar què, personalment, prefereixo ser jo qui esculli si vull o no saber la veritat enlloc de deixar que una colla d’eufemistes m’edulcorin la realitat amb els seus carregosos eufemismes.
La mayoría de la gente carece de las herramientas necesarias para formarse una opinión crítica para con el "status quo" que le esté tocando vivir. Lo mejor del caso es que tú si las posees, lo peor es que como tú hay pocos y pocas. Vivimos en la época del personismo. Ni la política, ni la crítica, ni la opinión supuestamente experta, ni los medios de comunicación han pasado por un estado de las cosas semejante: no importan, no interesan. Ojo, ni a mí me interesan, e incluso me atrevo a decir que ni a los que formulan textos críticos como el presente. Sencillamente, vivimos en un permanente no-existir, en un voluble no-lugar. De aquí para allá viendo pasar la historia con un bostezo. Vivimos para reproducir lo que hemos vivido, en muchos casos ése es nuestro objeto (las cámaras digitales, los móviles, las redes sociales...). Los medios han espectacularizado la verdad hasta el extremo de que solo podemos vivir el mundo a través de ellos, e incluso estando en el epicentro de esa supuesta realidad (yo en una guerra, yo en una manifestación, yo en la cárcel), solo encontraremos una razón de ser a ese "estar" en la medida en que el evento sea mediatizable. Y, como tal, manipulable frente al rigor público, en función del pánico, del dinero, del holocausto, de la política circundante. Tu texto es estupendo pero, realmente, ¿qué es? No una interpretación, no una reflexión. Es una reproducción, por encima de la media en brillantez y atino (el mayor activismo que un ser humano se puede permitir hoy en día). Pero tranquilo, es lo que hay, como todo lo que llevo escrito en este comentario: solo es una reproducción. Reproducción es ficción. Y ficción es, hoy, poder. Porque esto ya está publicado, porque ya has soltado tu rugido. Bien entendido o mal entendido. Tal vez sea en la representación de un mundo que parece un reflejo digital de lo que fue donde podamos encontrar las pistas necesarias para empezar a comprender. Entre líneas, y muy sutilmente, la única forma de percibir el espíritu de nuestro tiempo será aprender sus códigos representativos. En la prensa de papel o digital, en la televisión, en Internet, en el DVD, en la pornografía, en el cine... La era de la hipervisibilidad es la era de la supraficción. La vida como espectáculo mercantilizable. Metámonos en ello y descifremos su verdad, su por qué. Nosotros que podemos. Nosotros que una vez conocimos otra era. No queda esperanza para quienes hayan nacido en medio del meollo, porque no pueden comparar. Despidámonos de la experiencia en sí misma. Saludemos a la realidad virtual... esto es la era del simulacro, y a mayor simulacro, bien visto, mayor verdad... porque esta, me temo, es completamente inaprensible.
ResponderEliminarTú, Arnau, por lo menos la entiendes. Genial.