3a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"

Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.

En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.

Aquí continua la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí prossegueix el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.

3a part de “El conte d’aquells qui no esperen res: La bella i la bèstia"

“Bip...bip...bip,bip”. Un somriure, poder adquisitiu que passa d’una mà a una altre, “Vol tiquet?”, negativa contundent i gracieta fàcil “No li dec comptes a ningú”, riure forçat, “bosses?”, “esclar, no puc pas portar-ho tot a la mà”. Si això, agafen més, que són gratis, total només trigarà 3oo anys a biodegradar-se i deixar de fotre l’ambient. Una mala mirada, ho hauré dit en veu alta? El cert és que m’és igual si m’ha sentit. Se’n va sense acomiadar-se, ara ja té el que vol.

“Bip...bip...bip”, de nou. Un somriure, poder adquisitiu que passa d’una mà a una altre, “Vol tiquet?” , negativa contundent i gracieta fàcil “No li dec comptes a ningú”... “Bip...Bip...bip”. Un somriure, poder adquisitiu que passa d’una mà a una altre, “Vol tiquet?”... “Bip... bip... bip”, ja no sóc capaç de somriure, millor no forçar-ho, quan forço el somriure semblo un maníac.

Sento com em passa la vida en aquella caixa, com cada segon passat al costat d’aquella cinta em converteix més en una peça de la maquinaria de consum, no sóc sinó un engranatge més, un xip. Ara passa magdalenes per el làser, ara fregalls, ara marca el codi del pa, ara el dels préssecs, i el “bip, bip” va ressonant en el meu cap, perforant-me el cervell amb la lentitud i la constància amb la que ,gota a gota, es formen les estalagmites.
Aquest so que resulta per mi tant terrible i feridor com el xerric de la dalla de la Mort quan aquesta l’afila, segurament la mort troba tan tediosa aquesta feina com jo la meva.

- David, et toca anar a esmorzar.-. El to és sec, totalment indiferent, acabo d’atendre el client i em giro, encara que ja sé qui és l’home que s’ha adreçat a mi. És en Carlos té un any més que jo però va començar a treballar tres mesos abans i ara és encarregat.

Ni tan sols li dirigeixo la paraula, cap ho manifesta obertament però el seu to sempre m’indica que em menysprea i que si fos per ell jo ni tan sol hauria d’existir. És terriblement petulant i a sobre mediocre, l’odio amb tota la meva ànima.

Només disposo de quinze minuts per a descansar i tampoc tinc massa gana, em decideixo per agafar alguna peça de fruita de l’estant, “Pera o préssec?... Poma”, decidit m’ajupo per a recollir la verdosa esfera.

- Perdona, no trobo les espelmes d’aniversari... què no en teniu?-. Tot el meu cos s’enrigideix de sobte, la veu que he sentit a la meva esquena és inconfusible.

Ni tan sols sóc capaç d’alçar-me, l’únic moviment que aconsegueixo de fer és aixecar el rostre. Al meu davant el mirall de l’estant em torna el meu reflex, envoltat de fruites de tots els colors i formes, d’una maduresa que ratlla ja la podridura.

Però darrere meu l’espill em torna una imatge que em fa oblidar del tot l’estat de les fruites. Ella. Es troba al darrere però ni el pintor més maldestre podria aconseguir que fos una imatge de fons, ella sempre és protagonista, perquè brilla amb llum pròpia, perquè és ella , perquè el seu rostre obligaria a qualsevol que presenciés el quadre a quedar-se captivat observant-la, ignorant la resta de la composició perquè d’una forma fonamental i indiscutible i, per sobre de tot, ella en si mateixa és art.
I jo miro el seu reflex i desitjo de tot cor continuar mirant-la i, alhora, desitjaria ésser en qualsevol altre lloc menys allà.

A poc a poc em vaig dreçant, però sóc objecte d’una paràlisis evident i una tremolor incontrolable. No ho puc evitar, no sóc ni tan sols capaç de mirar-la, em limito a contemplar el seu reflex amb una expressió inescrutable, fosca, amarga.

Ella segueix la meva mirada amb curiositat i veu el nostre reflex en el vidre, somriu encantada en veure’s envoltada de tant color fruital, però aleshores veu el meu rostre i l’expressió li canvia, primer sembla confosa i després una mica nerviosa, probablement pensant si m’ha dit quelcom d’inadequat que expliqui la meva rigidesa i la duresa de la meva expressió.

- Què... què et trobes bé?-. M’acaba preguntant amb veu suau i sol•licita. Jo responc amb un silenci, sempre és així, mai sóc capaç de parlar-hi, des de que ve al supermercat que l’admiro en la distància, però sempre m’oculto o desvio la mirada quan és a prop meu, simplement, no sóc capaç d’estar a prop d’ella, la desitjo massa i em sé massa inferior com per aconseguir-la.

M’està mirant cada cop més preocupada i no tinc més remei que girar-me, per fer-ho haig de reunir tot el meu autocontrol.

- Es...estic bé.- Ella torna a somriure, però és un somriure lleu la meva expressió no s’ha suavitzat ni una mica i probablement l’estic incomodant.

- Segur que estàs bé? -. Mutisme

- Bé... si tu ho dius, et preguntava si teniu espelmes d’aniversari...-. Fa estona que estic transpirant i tot jo tremolo, estic massa nerviós.

Desitjo amb tot el cor que ella se’n vagi, que no em miri més amb aquella mirada de subtil preocupació que em demostra que sóc un imbècil i em comporto davant d’ella com a tal i ,alhora, sé que quan hagi desaparegut em sentiré trist com mai i l’únic que em farà sobreviure un dia més serà la possibilitat de que l’endemà ella torni entrar al supermercat i la vegi de nou.

- Si, si que tenim espelmes d’aniversari.- Una veu encantadora amb accent sud-americà respon per mi. En Carlos, em giro i veig que adreça a la noia un somriure encísador, sota el qual s’amaga una ànsia depredadora, una voluntat d’aconseguir un nou trofeu que falta a la seva col•lecció. – Amb molt de gust t’ensenyaré a on son.-La noia somriu encantada i es deixa acompanyar. Mentre la guia li posa una mà als lumbars i li somriu encantador com si no passés res. Ella li retorna el somriure.

Jo, que fins fa poc sentia com se’m retorçaven els budells, m’adono que ara , literalment, no noto res. M’he quedat completament buit, en el sentit més franc i dolorós de la paraula. El meu cos es mou sol, com un autòmat, i em força a sortir del supermercat i a mastegar mecànicament una poma.

Però alguna cosa m’obliga a girar-me un últim cop i contemplar-la, veig com ella ,ja amb les espelmes, es dirigeix a la caixa però mira aquí i allà com si busqués alguna altra cosa o a algú. Es gira cap a en Carlos i li fa una pregunta que jo no sento, ell somriu i fa un gest amb la mà que indica a la noia que no s’ha de preocupar per res, al que afegeix amb to jocós: “No et preocupis per ell, esta sonat”.

Riu per els descosits del seu propi comentari i ella somriu educadament i fins i tot fa una petita riallada contagiada per el riure musical del noi.

Decideixo que ja he vist prou, mentre mastego la poma m’allunyo carrer enllà, aprofitant el temps de descans que segurament ja he exhaurit de sobres, tan hi fa, és més que evident que en Carlos no em trobarà a faltar.

Sento una ira com no l’he sentida mai, tinc ganes de plorar però sobretot tinc ganes de fer mal, molt mal. Odio en Carlos encara més si això és possible i sé que el mataria sense dubtar-ho... però no ho puc fer se’m podria relacionar massa fàcilment amb el crim. Però ell no és l’únic indesitjable a prop, per sort Girona és una ciutat i com a totes les ciutats la mala gent corre per tot arreu infestant els carrers com un verí. Un verí que jo m’encarrego de purgar tan sovint com puc i m’abelleix de fer-ho.

De sobte noto les galtes humides, plou? No, estic plorant, que estrany... fa anys que no ploro, és una sensació curiosa, la gola em fa tant de mal que sembla que m’hagi de rebentar però no emeto cap so, em limito a rajar llàgrimes amb tanta intensitat que semblo una font inacabable, gota a gota aquell plor em comprimeix més el coll i, com que no crido, també els pulmons comencen a funcionar amb dificultat. M’ofego i el pit em fa mal, noto com si em clavessin ganivetades al cor, una rere l’altre, desitjo que aquestes fiblades em matin... però sé que no es pot morir de frustració i probablement tampoc moriré dessagnat a causa del desamor, malgrat que pagaria el que fos perquè el meu cor deixés de bategar... potser així no em faria tan de mal.

Després de passar la resta de la jornada al supermercat, on el silenci era encara més tens que habitualment, probablement en Carlos percebia la meva hostilitat; he decidit agafar el bus per anar cap a casa, m’he assegut al darrere de tot i he esperat, a la segona parada han entrat tres joves vestits amb samarretes curtes i pantalons amples, dos d’ells portaven gorres tirades cap a un costat de la cara. Les samarretes els anaven molt estretes i els poderosos músculs se’ls marcaven sota el teixit, probablement anaven habitualment al gimnàs.

Veig en ells uns candidats en potència i durant una estona els observo, al cap de poc temps els llavis se’m corben en un somriure de pur menyspreu.

Des de que han entrat han començat a escoltar música amb els mòbils a tot drap i xerren fort, fent gala d’una mala educació i d’una estupidesa considerables. Una senyora gran els hi demana siusplau si poden afluixar la música, que té una lesió al timpà i li molesten els soroll forts. Ells se’n riuen i l’envien a passeig, durant la resta del viatge es dediquen a burlar-se de la pobre senyora, que quan baixa respira amb dificultat, probablement angoixada per la situació que ha viscut.

Si, definitivament he trobat la classe d’escòria que no hauria d’existir i, si, decideixo que és hora de fer de la meva ira quelcom constructiu per a la societat.

Baixo a la mateixa parada que ells i els segueixo discretament, per sort es van aturant a les respectives cases al cap de poca estona. Ja sé a on viuen.

Torno a casa i espero a que es faci de nit, aleshores em vesteixo amb una samarreta curta de color negre i una sudadera amb caputxa del mateix color, a joc amb un buf que m’oculta parcialment el rostre i uns pantalons i unes bambes negres. Agafo la motxilla on porto habitualment tot el que necessito per les nits com aquella.

A les tres de la matinada surto silenciosament del pis. No tornaré fins a l’alba.