4a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"

Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.

En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.

Aquí continua la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí prossegueix el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.

4a part de “el conte d’aquells qui no esperen res: El soldadet de plom”

“ Tres joves es troben morts a Girona”, el titular no pot ser més contundent i concís, esta fet per captar l’atenció, encara que a una notícia tan morbosa no li fan falta de gaires estratagemes per a ser venuda.

L’home repassa la notícia amb interès, “els tres joves van ser trobats morts per ferides d’arma blanca, mostraven signes inequívocs d’haver estat agredits abans de rebre les ferides mortals...”, “segons sembla els tres joves es coneixien ja que anaven junts a l’ institut d’ensenyament secundari Santa Eugènia...”, "els cadàvers van ser trobats a les habitacions dels seus respectius domicilis, a excepció del de Jordi Tubau, trobat enmig del carrer del riu Güell...”, “els tres joves eren menors d’edat...”, “De moment no s’han trobat testimonis ni probes que esclareixin qui ha sigut el culpable d’aquest brutal homicidi però la policia confirma en trobar pistes concloents en les pròximes 24 hores...”.

El vell va somriure amb ironia, “esos inútiles no encontrarían una puta en un burdel aunque les fuera la vida en ello”. No era un comentari fruït del desconeixement, Javier Muñoz un Guarda Civil ara jubilat havia investigat (i resolt) al llarg de la seva carrera desenes de casos com aquell, durant molt de temps havia estat al capdavant de la brigada d’homicidis de la província Gironina, ara però, als seus 68 anys, l’únic que quedava d’aquella brillant faceta d’investigador era la seva afició a fullejar les notícies dels diaris.
Trobava un plaer immens en riure’s de la incompetència dels que ell batejava com “Los novatos”, és a dir els policies que ara feien la tasca que durant anys i panys havia estat la seva única obsessió, caçar delinqüents. Tenia una particular mania per els mossos d’Esquadra, “Esa panda de mocosos creídos que se creen los amos del lugar” com ell els anomenava no tan perquè considerés que estaven traient la feina als Guàrdies Civils, sinó sobretot perquè els considerava el cos més ineficient i mediocre que havia trepitjat el país des de que el “Caudillo” ens deixà, “Dios lo tenga en su gloria” va repetir-se per a si mateix per enèsima vegada.


De sobte va llançar un sospir, des de que s’havia jubilat que s’avorria terriblement, pràcticament no sortia de casa “pasear es cosa de mujeres y de viejos” y el fet d’estar tant abstret amb la seva feina l’havia portat a divorciar-se dues vegades, decidint que, al final, “Estar casado no sale a cuenta, tienes que alimentarlas y comprarles caprichos, para lo que quiero a las mujeres me salen mucho más baratas las putas” o sigui que , a excepció de les comptades vegades que els seus dos fills el visitaven, normalment es trobava sol en el seu diminut pis, situat a la quarta planta d’un cèntric edifici a la Capital Gironina.

Només hi havia una cosa que divertís realment a Javier i ara ja no podia fer-ho.

Havia estat jubilat amb honors, fins hi tot li havien concedit una medalla a l’honor commemorant la seva brillant carrera. Però si fos per ell aquella medalla se la podien fotre pel cul, l’únic que ell volia era que el deixessin caçar delinqüents fins que un d’aquells desgraciats li estampés una bala al cap i el matés , morir complint amb el deure, allò si que seria una mort de la que estar orgullós, com el seu pare que va morir dirigint un regiment contra els Republicans, una mort digna d’un home.

Va obrir la porta del seu balcó i, des de l’altura que li conferia, va posar-se a observar tot el carrer, vigilant a cada persona que passava. Com cada tarda va desitjar que algú atraqués el supermercat del davant del seu edifici. Allò seria emocionant, potser fins hi tot s’animaria a treure la pipa que encara ara tenia amagada a dins d’un test i es dedicaria a provar punteria amb l’atracador.

De sobte va sentir-se d’allò més trist mentre contemplava el carrer.
“ Deja de pensar en sandeces… y vigila la calle, vigila, en cualquier momento puede pasar un chorizo y robarle el bolso a una señora o quizás una pelea entre los gitanos de más allá… vigila… vigila… y ni se te ocurra llorar, llorar es cosa de Mariconas!”.