Fa anys, molts anys, només hi havia foscor i buit i ,enmig del buit, matèria, tan densa, tan concentrada que el més petit gest podia trencar l‘equilibri perfecte que la mantenia unida. I així fou.
Hi ha qui diu que la matèria va implosionar, per xoc atòmic, per despolarització entre cations i anions, probablement ho va fer per avorriment, però això és només la opinió d’aquest que humilment escriu aquest text.
I fou, ja per fi deixa d’ésser el no ésser i fou, però QUÈ fou? Matèria, milers de quilometres de pedres i llum tan encegadora ,tan destructiva , tan brillant que alguns, molts anys després, li posaren , per aquell vici de dir les coses per algun nom que ens soni bé al paladar, Déu. D’altres li partiren la identitat, molt tècnics ells, i separaren el fenomen en causa i efecte, primer fou el Big Bang i després fou l’Univers.
Actualment molts grans científics intenten encara reproduir el fenomen a petita escala, enclaustrats en laboratoris durant anys, provant a nivell teòric milers de formules complicadíssimes o decidint-se per un altre mètode, sens dubte més popular i a l’aire lliure, la drogoaddicció, que també permet veure jocs de llums espectaculars però que, malauradament, esta molt desacreditat per a la societat científica i es que sempre es persegueixen els mètodes innovadors.
En tot cas, la matèria ja hi era, allí romania flotant a la deriva, posicionant-se a poc a poc per estranys malabarismes gravitacionals en un lloc o un altre, esperant, esperant en l’etern silenci, condemnada a ésser per sempre fragmentada, incompleta, estèril.
I de nou, casualitat, estrany fat, error de càlcul, digueu-li com vulgueu , sorgí quelcom diferent del que abans hi havia. Tan diferent, de fet, que no s’acontentava amb girar eternament sense rumb, a la recerca de quelcom imprecís, no, la nova substància tenia un objectiu i el seu objectiu era, paradoxalment, tenir un objectiu. I vet aquí que, cercant aquest objectiu inconcret, la substància s’entossudí a viure i des d’aleshores, ja se sap que tenim poca imaginació, va ésser anomenada VIDA. I, de nou, fou.
I ,amb destí o sense, amb Déus per el mig o casualitats d’allò més irrisòries, la substància s’hi entossudí tant que, al final, aconseguí prevaldre i sobrevisqué.
Hi ara us explicaré com li provà això de la vida... bé, ara no que tinc classe, però us prometo que ja ho faré ,si no és en aquest en un altre somni, fins aviat estimats lectors.
lunes, 22 de marzo de 2010
domingo, 28 de febrero de 2010
De filòsof que miren al cel amb malenconia
- Saps? -.
- Què? -.
- Doncs... pensava...-.
- Continua, en què pensaves? -.
- Doncs... res, era una tonteria -.
- Va, ara m’ho dius! No em pots deixar així!-.
- Esta bé, esta bé... doncs res, pensava en si hi han altres móns allà dalt... –
- Altres móns? On?-.
- Bé, si ,ja ho saps... ja m’entens no? -. L’altre nega amb el cap.
- Hosti, doncs... doncs això, allà, entre les estrelles, un altre planeta en el que hi hagi vida intel•ligent... com nosaltres. –
- Què vols dir? Com una espècie d’aliens amb capacitat de raonar?- . El “filòsof” assenteix, poc convençut malgrat tot, i pregunta, amb to vacil•lant:
- Tu creus que hi ha móns diferents del nostre? Amb animals diferents, materials diferents, pensaments, cultures diferents... -.
- Home... jo ho veig complicat, què hi pot haver a part d’això? - . Mira al seu voltant, com reforçant la seva teoria. – No sé, tu creus que, posem per cas, en un altre planeta hi pot haver un prat com aquest? -. Mou les mans , com si pogués abarcar l’extensió de terreny que s’obre al seu voltant. – O unes muntanyes plenes de fauna com aquelles d’allà el fons? -. De sobte es posa a riure amb ganes, dona uns copets al filòsof i s’aixeca:
- Amic meu, dubto que en tot l’univers hi hagi cap altre espècie capaç de construir cases com les nostres, i ,si ho fessin, segur que serien estranyissimes! No ho sé... “il•lògiques”, no s’assemblarien gens a les nostres cases, tan naturals, tan estructurades i fetes en base a les lleis físiques... Per no parlar dels animals que deurien viure en aquests móns... t’imagines? deuen ser lletgíssims els teus alienigenes... -. L’altre acaba somrient i també s’aixeca.
- Tens raó, no pot existir vida a part de nosaltres i, si existís, segur que seria d’allò més estranya de veure, al cap i a la fi, no hi ha cap disseny natural més útil, pràctic i bell que el nostre...-.
- Si és que som l’hostia! -. Diu l’altre mentre eixarranca les cames com si és disposés a saltar. I així ho fa finalment, salta cinc metres i aterra a la terrassa de casa seva. D’allí estant treu el cap i acomiada al seu amic el filòsof , afegint: - T’imagines què aquests alienigenes teus viuen al terra com les bèsties, enlloc de en una casa flotant com Déu mana? -.
L’altre riu amb ganes mentre s’allunya per el prat d’herba color rosa. Per el camí es troba una d’aquelles muntanyes que el seu amic deia , evidentment respon al típic disseny d’una muntanya, el cim, prim, afuat i recobert de gel, es troba al terra i a partir d’aquest s’estén el cos de la muntanya, eixamplant-se metre a metre fins arribar a la enorme base, quilòmetres per sobre del nostre benvolgut filòsof, que, amb parsimònia, es desplaça al compàs de les seves vuit potes, rient de la seva ocurrència:
“- Vida en un altre planeta, ai, em sembla que hauré de deixar de veure Skooma -"
- Què? -.
- Doncs... pensava...-.
- Continua, en què pensaves? -.
- Doncs... res, era una tonteria -.
- Va, ara m’ho dius! No em pots deixar així!-.
- Esta bé, esta bé... doncs res, pensava en si hi han altres móns allà dalt... –
- Altres móns? On?-.
- Bé, si ,ja ho saps... ja m’entens no? -. L’altre nega amb el cap.
- Hosti, doncs... doncs això, allà, entre les estrelles, un altre planeta en el que hi hagi vida intel•ligent... com nosaltres. –
- Què vols dir? Com una espècie d’aliens amb capacitat de raonar?- . El “filòsof” assenteix, poc convençut malgrat tot, i pregunta, amb to vacil•lant:
- Tu creus que hi ha móns diferents del nostre? Amb animals diferents, materials diferents, pensaments, cultures diferents... -.
- Home... jo ho veig complicat, què hi pot haver a part d’això? - . Mira al seu voltant, com reforçant la seva teoria. – No sé, tu creus que, posem per cas, en un altre planeta hi pot haver un prat com aquest? -. Mou les mans , com si pogués abarcar l’extensió de terreny que s’obre al seu voltant. – O unes muntanyes plenes de fauna com aquelles d’allà el fons? -. De sobte es posa a riure amb ganes, dona uns copets al filòsof i s’aixeca:
- Amic meu, dubto que en tot l’univers hi hagi cap altre espècie capaç de construir cases com les nostres, i ,si ho fessin, segur que serien estranyissimes! No ho sé... “il•lògiques”, no s’assemblarien gens a les nostres cases, tan naturals, tan estructurades i fetes en base a les lleis físiques... Per no parlar dels animals que deurien viure en aquests móns... t’imagines? deuen ser lletgíssims els teus alienigenes... -. L’altre acaba somrient i també s’aixeca.
- Tens raó, no pot existir vida a part de nosaltres i, si existís, segur que seria d’allò més estranya de veure, al cap i a la fi, no hi ha cap disseny natural més útil, pràctic i bell que el nostre...-.
- Si és que som l’hostia! -. Diu l’altre mentre eixarranca les cames com si és disposés a saltar. I així ho fa finalment, salta cinc metres i aterra a la terrassa de casa seva. D’allí estant treu el cap i acomiada al seu amic el filòsof , afegint: - T’imagines què aquests alienigenes teus viuen al terra com les bèsties, enlloc de en una casa flotant com Déu mana? -.
L’altre riu amb ganes mentre s’allunya per el prat d’herba color rosa. Per el camí es troba una d’aquelles muntanyes que el seu amic deia , evidentment respon al típic disseny d’una muntanya, el cim, prim, afuat i recobert de gel, es troba al terra i a partir d’aquest s’estén el cos de la muntanya, eixamplant-se metre a metre fins arribar a la enorme base, quilòmetres per sobre del nostre benvolgut filòsof, que, amb parsimònia, es desplaça al compàs de les seves vuit potes, rient de la seva ocurrència:
“- Vida en un altre planeta, ai, em sembla que hauré de deixar de veure Skooma -"
jueves, 25 de febrero de 2010
“RQS: D’Eufemismes i eufemistes”
Darrerament sembla que la llibertat d’expressió ha sofert un retrocés bestial, no tan pel que fa a coses com violar la intimitat personal de cada un , la “premsa rosa” apuja els seus beneficis a la mateixa velocitat amb la que es destapen casos de corrupció al PP, sinó en quan al que es pot dir i no es pot dir a mitjans divulgatius com els informatius, els programes de debat o, cosa que gairebé ratlla la inconstitucionalitat, els programes d’humor i sàtira.
De fet no cal fer grans peripècies per comprovar com, fa alguns anys, es permetia parlar als informatius de coses com l’atur, el terrorisme o l’educació sense que aquests haguessin de fer autèntics malabarismes periodístics que no ofenguessin al “Gran Germà Censurador”, l’estat o el govern regnant (segons com es prefereixi anomenar a aquesta gran mentida, a aquesta burla, a aquesta parodia què és el nostre Estat del Dret).
Però ja no parlo del contingut de la informació que es permet que arribi a les orelles de nosaltres, aquesta massa amorfa amb cara de butlleta electoral que som el poble (i això si ens trobem en any electoral sinó, directament ni sens té en compte, ni com a vot en potència ni com a res.).
No, jo parlo de la forma, no tan del QUÈ se’ns diu (ja hi hauran altres ocasions en les què parlar-ne) sinó del COM se’ns presenta la informació. M’explico, fa uns anys els programes televisius, radiofònics, fins i tot els primmirats i acomplexats de falsa santedat lèxica anomenats diaris, tenien el luxe, el deure, el dret de dir les coses per el seu nom, que hi havia una guerra, “hi ha una guerra”, que en la citada guerra moren dues-centes persones , ja tenies a l’explotat becari de torn escrivint al guió, teleprompter, o article periodístic pertinent, “en la tal guerra han mort dues-centes persones...”. I tothom tan feliç, la gent escoltava allò i s’horroritzava, espantava, reia... tenia reaccions al que escoltava, per què? Per què entenia amb plenitud QUÈ escoltava.
Avui en dia en canvi ens trobem amb què... “Si, avui les tropes espanyoles han desembarcat a Afganistan en missió pacificadora...”, i la gent pensa des de casa seva: “Hòstia, com mola el nostre exèrcit, nosaltres mai participem les guerres, i ara! Sempre estem en “missió de pau”... anem repartint floretes i donant caramelets als pobres nens d’Afganistan, si en som de bons!”, si, i uns collons! (i se me’n fot que no sigui políticament correcte la paraula), ni floretes, ni caramelets ni hòsties! Nosaltres participem en una guerra de les de tota la vida, enviem soldats a matar a altre gent, gent que potser no ha fet res, gent que és innocent i que per culpa de les nostres accions pot sortir perjudicada, ara en diuen “Danys col·laterals”, queda bé i tot posat per escrit, però senyors, això no és res més que el que abans coneixíem com “controlar, putejar i massacrar a la població civil”, per si de cas són terroristes en potència.
Bé, i no cal ser tan dramàtics, que ara hi ha eufemismes per tot, tria segons gustos i colors, com els condons: “hi ha hagut lleugeres discrepàncies socioculturals a Vic a causa de la nova legislació promulgada per el partit conservador...” que traduït a un llenguatge menys bonic però més entenedor ve a dir: “Hi ha hagut una batalla campal entre els immigrants i la població autòctona provocada per una llei que ha proposat el partit neofeixista...”.
Un altre exemple, “l’economia pateix un lleuger retrocés en l’actual conjuntura a causa de l’increment de la taxa de l'IVA a partir del segon semestre i les mancances alhora d’adquirir recursos hipotecaris per part de les entitats bancàries”, què líric, què poètic, perquè llegir Machado ,cony! puguent trobar la bellesa en cada noticia econòmica... llàstima que en quatre paraules ben escollides i suaus al timpà, que arriben al còrtex cerebral però hi tenen una estada fugaç el què de debò ens estan dient és: “Això no hi ha qui ho aixequi, tu! em pujat l’IVA i , per tant, cada membre de la població paga més, a més cal tenir en compte que Bancs i caixes han tancat tots amb números positius, però com que han guanyat cent mil euros menys que el mateix quatrimestre de l’any passat, no els dona la gana concedir cap crèdit i, conseqüentment, l’economia se’n va a la merda en picat”.
Si és que, al final, als humans no ens agrada saber la veritat, som més feliços amb mitges veritats o millor encara si son mitges mentides dites amb convicció i que sonin bé, es clar què, personalment, prefereixo ser jo qui esculli si vull o no saber la veritat enlloc de deixar que una colla d’eufemistes m’edulcorin la realitat amb els seus carregosos eufemismes.
sábado, 20 de febrero de 2010
Problemes domètics
- I , ja que no tinc res millor a fer, me’n vaig, no sigui que espatllem encara més allò que entre nosaltres no funciona...-
- ... –
- Ah, no dius res? Millor! Per què dir res si igualment la nostre relació no funcionarà!? Cert, millor calla, les teves paraules, buides, sense sentit ni contingut no farien sinó empitjorar el mal ja fet... Com? Si, si... no m’ho puc creure... com tens la barra de mirar-me així!? es que potser no t’he satisfet sempre!? Es que potser no m’he dedicat sempre en cos i ànima a tu? No recordes els sopars de luxe? Les nits estirats al sofà, només tu i jo veient una pel·lícula? Que potser no recordes les passejades per el parc, tu, jo i la tènue llum de la posta?...
- ... –
- No dius res?-
- ... –
- Els teus silencis són més que eloqüents... No val la pena dir res més!- I dient això, l’home agafa d’una revolada la jaqueta d’un penjador situat al rebedor i surt, la porta s’estavella contra el marc amb la intensitat d’una onada contra la platja.
Al sofà dues persones es queden mirant una estona la porta amb les celles arrufades de desaprovació. La primera, una noia de curts cabells color palla, s’alça i es dirigeix a consolar a l’interlocutor del que se n’ha anat fet una fúria.
- Em sap greu Bruna,- Diu tot acaronant-li el frondós pèl -. En Miquel és un bèstia...-.
L’altre usuari del sofà, un noi d’uns vint anys i ulleres de pasta també s’aixeca i es queda al costat de la noia. Sense saber massa què dir, obre la boca un parell de cops, no encertant les paraules adequades, fa un tercer intent:
- Però per què s’ha enfadat tan amb ella? -. La noia es gira encolerida.
- La pobre s’ha tornat a pixar al terra del pis... què carai vol que faci sinó la treu a passejar!-. El noi veu la prova del “delicte” uns metres passadís enllà i somriu.
- Sempre igual, el que em fa gràcia és que li clavi aquestes esbroncades... què esperava que li contestés el pobre gos?!-. Amb gest trist, la gossa mira al noi de vint anys:
- Jo tampoc ho sé, la veritat és que m’he endut un disgust tan gran que , en aquell moment, no se m’ha acudit què contestar-li.-. Va mussitar la gossa amb veu desolada.
martes, 16 de febrero de 2010
2a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"
ADVERTENCIA PER AL LECTOR! aquesta és la segona part d'un conte que ,un cop acabat, formarà una sèrie de cinc episodis, en l'últim dels quals es descobrirà el nexe d'unió entre les quatre històries anteriors, que, d'altra banda, es poden llegir en l'ordre que es vulgui ja que no altera el sentit de la trama.
Cal advertir que aquests contes són, en bona part, una lectura crua de fenòmens i personatges deseperats, en molts casos el lèxic utilitzat en les històries pot escandalitzar el lector i ,pel que fa a l'argument en sí, podria molt ben ser que aquest suscítes el rebuig o la repulsa. En tot cas la tesis d'aquests contes no és cap altre que mostrar una imatge el més realista possible d'algunes facetes que nosaltres, els humans, tenim com a civilització i, en un sentit més global, també com a espècie.
Quedeu avisats, estimats lectors.
2a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"
Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.
En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.
Aquí continua la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí prossegueix el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.
2a part de "El Conte d'aquells qui no esperen res: La caputxeta vermella"
Serietat, això em demanaven des de petita, i això els vaig donar.
“No facis això, no diguis allò, això és una bajanada , això no té sentit, no provis això que és perillós, això ara no toca! , no això, no allò, no això, no allò...” odio el no, l’odio, odio els qui em deien “no”... m’odio a mi mateixa per ser un “No” envoltada de “sis”.
Em miro al mirall, i em detesto. Miro el meu rostre de faccions suaus, tan poc marcades com ho és el meu caràcter, ressegueixo la línea dels meus alts pòmuls, i em deturo en la enormitat vàcua dels meus ulls, autèntics fars de llum blava, serien bells sinó fos per la buidor de la mirada, sense expressió, sense ànima, fa temps que la vaig perdre, no em preocupa. Fa temps que no la busco, inquietant.
Un ble de cabells cau de sobte sobre el meu nas, menut, rodó, tan destrament esculpit que no sembla obra de la natura. Rellisca i el daurat fil acaricia suaument els meus llavis, plens, rosats, sensuals... avorriblement sensuals.
Aquesta cara no és meva, és més pròpia d’una nina, una fantasia masculina feta realitat, una altre mostra de la meva manca de voluntat, del meu conformisme: “has de ser perfecta”, em deien, i perfecta vaig ser.
Nena bona treu bones notes, nena maca rep regals, nena obedient compra amor, nena seriosa mendica alabances com gotes de pluja mendica l’assedegat en el desert.
Alço la mà per apartar-me el ros floc, immediatament la vista es dirigeix a l’origen del mal. Si, nena bona no fa res perillós, nena bona no va agafar mai un ganivet per a fer-se mal, les marques al canell, fines i desiguals línies blanques, que destaquen en la pell com les línies de la carretera destaquen en l’asfalt. NO. MENTEIXEN.
Nena maca no va fer-se aquells talls, nena maca no va submergir el braç dins l’aigua, la sensació de coïssor a la pell, que encara ara la fa estremir, tan sols és fruït de la seva imaginació. Nena maca no va rebre cada gota vessada a la banyera com un regal, nena maca no desitjava morir, perquè ho hauria de desitjar? Ho tenia tot, bellesa, diners, talent, intel•ligència, una posició social. Sempre havia estat bona minyona, pares contents, nena contenta, vida fàcil.
Aleshores perquè? Perquè havia cridat i esgarrapat quan el seu cosí la va trobar a la banyera? Per què quan ell la intentava treure de la bassa carmesí ella s’havia resistit amb el seu últim alè de vida? Per què quan es despertà a l’hospital hauria acollit de bon grat ser engolida de nou per la foscor de la Parca? Per què?
NO. Nena maca no va fer mai tal cosa... no en tenia motiu. De sobte va resseguir de nou amb la mirada la seva cara, però aquest cop descendí per la sedosa pell del coll i observà, amb sorpresa, la nuesa del seu cos. Acabava de sortir de la banyera, en altre hora santuari d’un sacrifici ritual, i les gotes regalimaven per tot el seu cos.
Una va descendir juganera per el seu tors nu, mentre seguia el moviment de la gota, la noia anava veient retalls del seu cos, fins que ,amb una peresa digne d’una estalactita en formar-se, va caure fins la zona del pecat.
Una espurna de comprensió va il•luminar el rostre de la noia, la zona del pecat, no era un eufemisme, era un nom merescut i pagat amb sang. Desfeta per records que havien estat profundament arraconats en la foscor de la ment gràcies a poderosos fàrmacs, la noia va caure de genolls a terra.
Els ulls li vessaven amargues llàgrimes, encara no sentia res, el record no era prou nítid, no, ara plorava per el record d’un record. Plorava perquè sentia la reminiscència d’un dolor que la seva ment emboirada encara no reconeixia... la imatge s’anava enfocant.
Tornava a sentir després de molt de temps, el glaç dels seus ulls es va desfer deixant pas a una frenètica expressió d’horror, uns últims retocs i el quadre d’una grotesca situació s’hauria pintat de nou en la seva ment. Una pinzellada... dues... una cara anava apareixent cada cop més perfilada i detallada. Un xisclet agut ,la closa d’ulls i l’obstrucció de les orelles amb els palmells de les mans, com si ocultar els sentits li servís per deturar el record que aflorava a la superfície de l’intel•lecte.
I ho va veure...
Va veure a l’home que la va violar, la seva cara frenètica, la seva força i agressivitat brutals, va sentir el tacte de les seves mans i el seu membre al cos, l’olor del seu alè... i va voler morir de nou. Un crit de pur terror, de pur dolor, d’humiliació infinita va ressonar per tot el lavabo, fent eco per tota la casa.
El so de molts peus trepitjant el passadís, una porta que s’obria, un crit d’alarma de moltes veus familiars. Però ella ja no hi era, la seva ànima havia fugit de nou, l’únic que quedava era un cos que s’abraçava encongit sobre si mateix, bressolant-se amb una ràpida cadència al ritme d’una veu inexpressiva i monòtona. Una greu cantarella ressonava en la petita sala:
“Nena bona, nena maca, nena bona treu bones notes, nena maca és una bona minyona... nena bona, nena maca...”.
Cal advertir que aquests contes són, en bona part, una lectura crua de fenòmens i personatges deseperats, en molts casos el lèxic utilitzat en les històries pot escandalitzar el lector i ,pel que fa a l'argument en sí, podria molt ben ser que aquest suscítes el rebuig o la repulsa. En tot cas la tesis d'aquests contes no és cap altre que mostrar una imatge el més realista possible d'algunes facetes que nosaltres, els humans, tenim com a civilització i, en un sentit més global, també com a espècie.
Quedeu avisats, estimats lectors.
2a part de "El conte d'aquells qui no esperen res"
Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.
En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.
Aquí continua la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí prossegueix el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.
2a part de "El Conte d'aquells qui no esperen res: La caputxeta vermella"
Serietat, això em demanaven des de petita, i això els vaig donar.
“No facis això, no diguis allò, això és una bajanada , això no té sentit, no provis això que és perillós, això ara no toca! , no això, no allò, no això, no allò...” odio el no, l’odio, odio els qui em deien “no”... m’odio a mi mateixa per ser un “No” envoltada de “sis”.
Em miro al mirall, i em detesto. Miro el meu rostre de faccions suaus, tan poc marcades com ho és el meu caràcter, ressegueixo la línea dels meus alts pòmuls, i em deturo en la enormitat vàcua dels meus ulls, autèntics fars de llum blava, serien bells sinó fos per la buidor de la mirada, sense expressió, sense ànima, fa temps que la vaig perdre, no em preocupa. Fa temps que no la busco, inquietant.
Un ble de cabells cau de sobte sobre el meu nas, menut, rodó, tan destrament esculpit que no sembla obra de la natura. Rellisca i el daurat fil acaricia suaument els meus llavis, plens, rosats, sensuals... avorriblement sensuals.
Aquesta cara no és meva, és més pròpia d’una nina, una fantasia masculina feta realitat, una altre mostra de la meva manca de voluntat, del meu conformisme: “has de ser perfecta”, em deien, i perfecta vaig ser.
Nena bona treu bones notes, nena maca rep regals, nena obedient compra amor, nena seriosa mendica alabances com gotes de pluja mendica l’assedegat en el desert.
Alço la mà per apartar-me el ros floc, immediatament la vista es dirigeix a l’origen del mal. Si, nena bona no fa res perillós, nena bona no va agafar mai un ganivet per a fer-se mal, les marques al canell, fines i desiguals línies blanques, que destaquen en la pell com les línies de la carretera destaquen en l’asfalt. NO. MENTEIXEN.
Nena maca no va fer-se aquells talls, nena maca no va submergir el braç dins l’aigua, la sensació de coïssor a la pell, que encara ara la fa estremir, tan sols és fruït de la seva imaginació. Nena maca no va rebre cada gota vessada a la banyera com un regal, nena maca no desitjava morir, perquè ho hauria de desitjar? Ho tenia tot, bellesa, diners, talent, intel•ligència, una posició social. Sempre havia estat bona minyona, pares contents, nena contenta, vida fàcil.
Aleshores perquè? Perquè havia cridat i esgarrapat quan el seu cosí la va trobar a la banyera? Per què quan ell la intentava treure de la bassa carmesí ella s’havia resistit amb el seu últim alè de vida? Per què quan es despertà a l’hospital hauria acollit de bon grat ser engolida de nou per la foscor de la Parca? Per què?
NO. Nena maca no va fer mai tal cosa... no en tenia motiu. De sobte va resseguir de nou amb la mirada la seva cara, però aquest cop descendí per la sedosa pell del coll i observà, amb sorpresa, la nuesa del seu cos. Acabava de sortir de la banyera, en altre hora santuari d’un sacrifici ritual, i les gotes regalimaven per tot el seu cos.
Una va descendir juganera per el seu tors nu, mentre seguia el moviment de la gota, la noia anava veient retalls del seu cos, fins que ,amb una peresa digne d’una estalactita en formar-se, va caure fins la zona del pecat.
Una espurna de comprensió va il•luminar el rostre de la noia, la zona del pecat, no era un eufemisme, era un nom merescut i pagat amb sang. Desfeta per records que havien estat profundament arraconats en la foscor de la ment gràcies a poderosos fàrmacs, la noia va caure de genolls a terra.
Els ulls li vessaven amargues llàgrimes, encara no sentia res, el record no era prou nítid, no, ara plorava per el record d’un record. Plorava perquè sentia la reminiscència d’un dolor que la seva ment emboirada encara no reconeixia... la imatge s’anava enfocant.
Tornava a sentir després de molt de temps, el glaç dels seus ulls es va desfer deixant pas a una frenètica expressió d’horror, uns últims retocs i el quadre d’una grotesca situació s’hauria pintat de nou en la seva ment. Una pinzellada... dues... una cara anava apareixent cada cop més perfilada i detallada. Un xisclet agut ,la closa d’ulls i l’obstrucció de les orelles amb els palmells de les mans, com si ocultar els sentits li servís per deturar el record que aflorava a la superfície de l’intel•lecte.
I ho va veure...
Va veure a l’home que la va violar, la seva cara frenètica, la seva força i agressivitat brutals, va sentir el tacte de les seves mans i el seu membre al cos, l’olor del seu alè... i va voler morir de nou. Un crit de pur terror, de pur dolor, d’humiliació infinita va ressonar per tot el lavabo, fent eco per tota la casa.
El so de molts peus trepitjant el passadís, una porta que s’obria, un crit d’alarma de moltes veus familiars. Però ella ja no hi era, la seva ànima havia fugit de nou, l’únic que quedava era un cos que s’abraçava encongit sobre si mateix, bressolant-se amb una ràpida cadència al ritme d’una veu inexpressiva i monòtona. Una greu cantarella ressonava en la petita sala:
“Nena bona, nena maca, nena bona treu bones notes, nena maca és una bona minyona... nena bona, nena maca...”.
martes, 19 de enero de 2010
“RQS: Si no votes, no vals”
Hola de nou, amics del blog, com vaig dir anteriorment he obert una secció nova en el meu blog titulada "Realitats qüestionables de la nostre societat", RQS abreviat molt lliurement.
En aquesta secció escric articles d'opinió sobre fets de la nostre societat que són ,en part o del tot, reals. Com que l'escrit aquí és realment molt subjectiu vaig adherir al títol la paraula "Qüestionables" ja que no espero alliçonar a ningú ni crec que el que escrigui sigui res més que una de les possibles interpretacions de la realitat, tan sols la meva pròpia interpretació de la realitat.
Aquest textos nomès tenen un pretensió: fer reflexionar, per aconseguir-ho a vegades es recòrre a contingut i lèxic que podria escandalitzar al lector, no es que vulgui fer enfadar a ningú, simplement espero provocar una reacció en vosaltres els meus lectors i si a sobre aconsegueixo divertir-vos amb una lectura descarada (encara que embrutida per el meu desastrós estil redactant) em sentiré d'allò més satisfet ja que les meves pretensions inicials es veuran acomplides amb escreix.
Finalment nomès us diré que aquest segon text és més provocador que l'anterior i que espero que em comenteu sincerament que en penseu, ja sigui bo o dolent, perquè una crítica al cap i a la fi no és res més que la demostració de que algú s'ha pres la molèstia de llegir el teu treball i això per si sol ja resulta d'allò més gratificant.
Sense més pràmbuls el text:
“RQS: Si no votes, no vals”
Quan hi ha eleccions tot el país es mobilitza, és indiscutible, tothom esta pendent dels aferrissats debats televisius, tothom escolta amb atenció i esperit crític els discursos dels líders polítics i al carrer només es parla del líder adequat per tirar el nostre país endavant:
-“Conchi! Ezcuchate ayé el discurso del Zapateo?!”-
- “Claro que si Juani! Tiene un plan mú novedoso pá frená el paro y el preció de la vivienda! Aunque yo prefiero a Rajoy, su política social y el plan pá el crecimiento ecognomico són canela fina!"-.
Així és amics, converses com aquestes es reprodueixin a tots els patis de veïns del país, a totes les escoles i a totes les empreses on, per cert, la productivitat es dispara sobtadament, empesa per l’ímpetu de l’humil treballador de peu que ,il•lusionat davant el carisma i la brillantor intel•lectual dels nostres líders polítics, comença a treballar de sol a sol i suplica a crits que li augmentin la jornada laboral perquè també ell vol ajudar a tirar el país endavant.
Si senyor, amb aquest esperit et dona gust anar a votar, ja es veuen els índex de participació electoral, la gent ,ja no és que vagi a votar, es que munta bussos escolars perquè tots i cada un dels habitants anem junts en comunió i sana companyonia a votar. Ja es veuen les rialles de la canalla, tothom llevant-se a les set del matí perquè vol ser el primer a tirar la papereta que decidirà el destí d’aquesta, en altre hora, desavinguda comunitat espanyola, esclar que sí, tota la gent agafada ballant i cantant cap als col•legis electorals al crit de : “a votar alé, alé, alé... a votar alé, alé”.
L’únic que ens preocupa és quines polítiques adoptaran els nostres afamats i cultes representants de la classe política, cada un de nosaltres esta més que disposat a escoltar pacientment els projectes de cada partit, per, un cop haguem escoltat sense prejudicis ni cap tipus de consideració ni qualificació prèvia a cada líder, faltaria més, prendre una mesurada, considerada i sobretot meditada decisió sobre quin pla de govern ens convenç més de cara al futur de la nostra nació.
Aquesta és la prioritat de tot ciutadà, meditar pacient i tossudament els plans dels nostres polítics per prendre la decisió més encertada, tot sigui pel bé del país... bé, l’única, l’única prioritat no és... també hi ha el tema de les Corrides de Toros,
- “Jesú, ven que van a empezà el debate sobre ecognomia”-
- “Uffff... ezqué sabé? hoy torea er José Tomá y tenemó entrada de tendido sombra y claro... Tampoco ez tan importante, si ar final dicen todos lo mismo!”-.
I ,es clar , també hi ha el tema del futbol...
- El debat sobre els plans de l’atur? Ufff... es que avui hi ha Barça i ...-
- Que avui fan el Barça!? I que fas que no has canviat ja de canal que ens perdrem com toquen l’himne!- .
Sense menysprear els esport minoritaris:
- Patxiiiiiii! deja de cortar leña, cagüen zoz! que empiezan el debate sobre terrorismo!-
- Terrorismo? Uffff... es que a esta hora esta por empezar el partido de “Pelota Vasca” así que el debate sobre el terrorismo... “aur!”.
També la religió és un tema bastant comentat...
- Anxela! Do vas ahora?! Que empieza el debate sobre ecologia!-.
- Però angostiño! Ya no recordas que tenemos que ir hacía Compostela que este año toca Xacobeo!-
- Otra vez!!!! Però es que no se acaba nunca e xacobeo!?-.
El teatre, la opera, amb els seus seguidors i els moviments de masses característics que aquestes expressions culturals provoquen:
(...) (...) (...)
Ah! i aquells problemes que porten de cap als estudiants, tan devots i aplicats de ple al seu estudi:
- Hey estudiants de psicologia de la Udg! Que comencen el debat sobre l’educació a la tele i....-.
- Xxxxxt !!!! no molestis que estem veient “Redes!”-.
Bé, però a part d’aquestes quatre minúcies... la prioritat principal és la política és evident.
Es clar, veient el panorama, passa el que passa, ningú sap com ni quan es vota, ningú té la més mínima noció d’aquells partits que es presenten, ni de la seva ideologia, ni dels plans que tenen per redreçar el rumb del país, ni de res en general. Així els resultats de les eleccions són els que són, guanya qui guanya i els partits majoritaris són... bé, a bon entenedor poques paraules són necessàries.
Enmig de tot aquest merder és un alleujament que hi hagin coses tan clares: la consigna per els partits polítics i la societat en general és, “capta tants vots com puguis de majors de divuit anys, que siguin del país i que estiguin en edat de treballar”. Així en les direccions dels partits polítics podem trobar frases, què dic frases?, autèntiques perles de sapiència, que ens aporten els polítics tals com:
“- Els Immigrants, li importen a algú? la meitat no tenen papers i segur que no saben ni llegir ni omplir una papereta, perquè molestar-nos en debatre sobre els seus drets? -”.-
Es clar que si, així dona gust viure en l’estat del dret i de la igualtat, paradigma per antonomàsia de la justícia i la democràcia. De la gent gran, què en diuen?, una aproximació d’algunes de les bestieses que s’han sentit en alguns cercles polítics és:
“- La gent gran, però si ni estudien ni treballen, no són productius! Si es que a sobre ens carreguen la despesa pública amb les seves absurdes necessitats! Perquè tenir en compte el que diuen?!-”. Preciós ,oi? Gairebé poètic. Doncs, encara que sembli mentida, gent que pensa així va aconseguir treure escons al parlament en les últimes eleccions.
Finalment els joves. Dels joves en diuen... bé, no cal citar res literalment, amb tots els absurds plans educatius que s’han fet, amb totes les fonts d’experts que surten parlant del que convé i no convé als joves... algú us va preguntar mai ,abans que tinguéssiu l’edat de votar, què en pensàveu de temes que us afectaven directament com l’educació, la sanitat o els esports? A mi no.
I es que sembla que sinó votes (o no pots votar) la teva opinió no és vàlida en aquesta societat i allò que penses li és indiferent a tothom.
En aquesta secció escric articles d'opinió sobre fets de la nostre societat que són ,en part o del tot, reals. Com que l'escrit aquí és realment molt subjectiu vaig adherir al títol la paraula "Qüestionables" ja que no espero alliçonar a ningú ni crec que el que escrigui sigui res més que una de les possibles interpretacions de la realitat, tan sols la meva pròpia interpretació de la realitat.
Aquest textos nomès tenen un pretensió: fer reflexionar, per aconseguir-ho a vegades es recòrre a contingut i lèxic que podria escandalitzar al lector, no es que vulgui fer enfadar a ningú, simplement espero provocar una reacció en vosaltres els meus lectors i si a sobre aconsegueixo divertir-vos amb una lectura descarada (encara que embrutida per el meu desastrós estil redactant) em sentiré d'allò més satisfet ja que les meves pretensions inicials es veuran acomplides amb escreix.
Finalment nomès us diré que aquest segon text és més provocador que l'anterior i que espero que em comenteu sincerament que en penseu, ja sigui bo o dolent, perquè una crítica al cap i a la fi no és res més que la demostració de que algú s'ha pres la molèstia de llegir el teu treball i això per si sol ja resulta d'allò més gratificant.
Sense més pràmbuls el text:
“RQS: Si no votes, no vals”
Quan hi ha eleccions tot el país es mobilitza, és indiscutible, tothom esta pendent dels aferrissats debats televisius, tothom escolta amb atenció i esperit crític els discursos dels líders polítics i al carrer només es parla del líder adequat per tirar el nostre país endavant:
-“Conchi! Ezcuchate ayé el discurso del Zapateo?!”-
- “Claro que si Juani! Tiene un plan mú novedoso pá frená el paro y el preció de la vivienda! Aunque yo prefiero a Rajoy, su política social y el plan pá el crecimiento ecognomico són canela fina!"-.
Així és amics, converses com aquestes es reprodueixin a tots els patis de veïns del país, a totes les escoles i a totes les empreses on, per cert, la productivitat es dispara sobtadament, empesa per l’ímpetu de l’humil treballador de peu que ,il•lusionat davant el carisma i la brillantor intel•lectual dels nostres líders polítics, comença a treballar de sol a sol i suplica a crits que li augmentin la jornada laboral perquè també ell vol ajudar a tirar el país endavant.
Si senyor, amb aquest esperit et dona gust anar a votar, ja es veuen els índex de participació electoral, la gent ,ja no és que vagi a votar, es que munta bussos escolars perquè tots i cada un dels habitants anem junts en comunió i sana companyonia a votar. Ja es veuen les rialles de la canalla, tothom llevant-se a les set del matí perquè vol ser el primer a tirar la papereta que decidirà el destí d’aquesta, en altre hora, desavinguda comunitat espanyola, esclar que sí, tota la gent agafada ballant i cantant cap als col•legis electorals al crit de : “a votar alé, alé, alé... a votar alé, alé”.
L’únic que ens preocupa és quines polítiques adoptaran els nostres afamats i cultes representants de la classe política, cada un de nosaltres esta més que disposat a escoltar pacientment els projectes de cada partit, per, un cop haguem escoltat sense prejudicis ni cap tipus de consideració ni qualificació prèvia a cada líder, faltaria més, prendre una mesurada, considerada i sobretot meditada decisió sobre quin pla de govern ens convenç més de cara al futur de la nostra nació.
Aquesta és la prioritat de tot ciutadà, meditar pacient i tossudament els plans dels nostres polítics per prendre la decisió més encertada, tot sigui pel bé del país... bé, l’única, l’única prioritat no és... també hi ha el tema de les Corrides de Toros,
- “Jesú, ven que van a empezà el debate sobre ecognomia”-
- “Uffff... ezqué sabé? hoy torea er José Tomá y tenemó entrada de tendido sombra y claro... Tampoco ez tan importante, si ar final dicen todos lo mismo!”-.
I ,es clar , també hi ha el tema del futbol...
- El debat sobre els plans de l’atur? Ufff... es que avui hi ha Barça i ...-
- Que avui fan el Barça!? I que fas que no has canviat ja de canal que ens perdrem com toquen l’himne!- .
Sense menysprear els esport minoritaris:
- Patxiiiiiii! deja de cortar leña, cagüen zoz! que empiezan el debate sobre terrorismo!-
- Terrorismo? Uffff... es que a esta hora esta por empezar el partido de “Pelota Vasca” así que el debate sobre el terrorismo... “aur!”.
També la religió és un tema bastant comentat...
- Anxela! Do vas ahora?! Que empieza el debate sobre ecologia!-.
- Però angostiño! Ya no recordas que tenemos que ir hacía Compostela que este año toca Xacobeo!-
- Otra vez!!!! Però es que no se acaba nunca e xacobeo!?-.
El teatre, la opera, amb els seus seguidors i els moviments de masses característics que aquestes expressions culturals provoquen:
(...) (...) (...)
Ah! i aquells problemes que porten de cap als estudiants, tan devots i aplicats de ple al seu estudi:
- Hey estudiants de psicologia de la Udg! Que comencen el debat sobre l’educació a la tele i....-.
- Xxxxxt !!!! no molestis que estem veient “Redes!”-.
Bé, però a part d’aquestes quatre minúcies... la prioritat principal és la política és evident.
Es clar, veient el panorama, passa el que passa, ningú sap com ni quan es vota, ningú té la més mínima noció d’aquells partits que es presenten, ni de la seva ideologia, ni dels plans que tenen per redreçar el rumb del país, ni de res en general. Així els resultats de les eleccions són els que són, guanya qui guanya i els partits majoritaris són... bé, a bon entenedor poques paraules són necessàries.
Enmig de tot aquest merder és un alleujament que hi hagin coses tan clares: la consigna per els partits polítics i la societat en general és, “capta tants vots com puguis de majors de divuit anys, que siguin del país i que estiguin en edat de treballar”. Així en les direccions dels partits polítics podem trobar frases, què dic frases?, autèntiques perles de sapiència, que ens aporten els polítics tals com:
“- Els Immigrants, li importen a algú? la meitat no tenen papers i segur que no saben ni llegir ni omplir una papereta, perquè molestar-nos en debatre sobre els seus drets? -”.-
Es clar que si, així dona gust viure en l’estat del dret i de la igualtat, paradigma per antonomàsia de la justícia i la democràcia. De la gent gran, què en diuen?, una aproximació d’algunes de les bestieses que s’han sentit en alguns cercles polítics és:
“- La gent gran, però si ni estudien ni treballen, no són productius! Si es que a sobre ens carreguen la despesa pública amb les seves absurdes necessitats! Perquè tenir en compte el que diuen?!-”. Preciós ,oi? Gairebé poètic. Doncs, encara que sembli mentida, gent que pensa així va aconseguir treure escons al parlament en les últimes eleccions.
Finalment els joves. Dels joves en diuen... bé, no cal citar res literalment, amb tots els absurds plans educatius que s’han fet, amb totes les fonts d’experts que surten parlant del que convé i no convé als joves... algú us va preguntar mai ,abans que tinguéssiu l’edat de votar, què en pensàveu de temes que us afectaven directament com l’educació, la sanitat o els esports? A mi no.
I es que sembla que sinó votes (o no pots votar) la teva opinió no és vàlida en aquesta societat i allò que penses li és indiferent a tothom.
lunes, 18 de enero de 2010
"El conte d’aquells qui no esperen res"
Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.
En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.
Aquí comença la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí comença el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.
1era part: El Gat amb Botes.
Eren les cinc i mitja del matí i en Marc pujava les escales del seu cèntric pis a la capital Gironina.
Amb pas vacil•lant i mirada tèrbola el jove de 19 anys arribà fins la porta. La seva mà ,tremolosa , cercava les claus en una butxaca difícil d’encertar. Cinc minuts, clau trobada. Cinc minuts, pany encertat.
Amb un sonor xerric la porta del pis s’obre, ni llum, ni calidesa esperen han Marc, tampoc sembla importar-li massa.
De nou amb pas insegur s’adreça cap a un sofà, més intuït que realment observat, i és deixa caure. Un son més fosc que la nit l’engoleix.
Minuts després, que per en Marc són segons, el jove es desperta sobresaltat, mig s’asseu al sofà on fins fa poc dormia un son més profund i pesat que les pedres d’un mausoleu.
Com de costum en Marc es pregunta a sí mateix on és, acte seguit es pregunta què va fer la nit passada.
Amb molt d’esforç s’alça, però immediatament tot el seu cos es desperta i l’estómac se li revolta amb més fúria que els focs de l’infern.
Corrents sense encert, ni rumb fix, arriba fins al lavabo i s’ajeu al costat del wàter on aboca a raig tot allò que no recordava haver consumit.
Passarà un llarg quart d’hora abans que l’estómac i les tremolors s’aturin i en Marc tingui forces per alçar-se, no arribarà lluny, les cames no responen i ell no té més remei que recolzar-se a la pica amb tota la força que els seus braços poden fer.
A poc a poc la calma torna i ,amb la calma, la seva ment comença a pensar en la direcció correcta.
“Tranquil, no passà res, ja t’ha passat altres vegades... el pitjor ja ha passat... ara et començaràs a trobar millor”. Sentint-se cada cop més fort en Marc alçà el cap.
La imatge que li retorna el mirall de sobre la pica li és estranya, gairebé l’espanta si no fos perquè ja la vist moltes altres vegades. Aquell ésser no és ell, aquells cabells despentinats i bruts, aquells ulls embotits i enrogits, plens d’una mirada fanàtica que no és la seva, aquell rostre desfigurat ple de sangtraïts i morats, producte de l’esforç del vomitar, aquesta imatge que el mirall li retorna no és ell.
No és reconeix al mirall, de fet fa anys que no és reconeix al mirall, ja no recorda ni qui era, ja no recorda ni qui és.
De sobte veu estranyat que unes llàgrimes més grans i brillants que els estels del firmament li regalimen galtes avall. No entén perquè plora, ell no esta trist, ell no sent cap buidor, no s’ha fet mal ni es troba ja tan malament. Però els ulls li couen i amb els ulls també l’ànima, un crit agònic sorgeix d’ella, un crit que porta anys acallant.
No pot contenir el plor que cada cop cau més abundantment, com una cascada de culpabilitat, que no desitja ni entén, o no vol entendre.
Encara plorant, es dirigeix de nou al menjador, comença a entrar llum al seu enorme pis, l’alba esta ja pròxima i amb ella un nou dia.
Mentre s’asseca les llàgrimes mira el pis amb menyspreu no gens dissimulat, tot el que està al seu voltant és obra dels diners, diners amb els que els seus pares li compraren l’ànima des de petit, material inútil, obra de la culpabilitat amb la que uns progenitors que ni el volien ni el necessitaven acallaven la seva necessitat d’amor. Li donaven joguines quan ell volia afecte, li consentien capricis quan ell volia atenció.
El divorci dels seus pares no li havia fet ni fred ni calor, feia anys que no sentia res, l’únic que desitjava eren els diners, la seva ànima havia estat comprada ja feia anys i ara ja era tard.
Aquell pis era l’últim pagament d’un amor que mai havia tingut i que feia temps que no volia. Vivia sol, perquè companyia quan sempre s’havia sentit independent i desemparat?
Però res d’això li importava ja, feia anys que sortia cada nit que podia, feia anys que les rialles dels companys nocturns havien substituït el recolzament familiar, feia anys que bevia copes per cada decepció patida, feia anys que es drogava per omplir un buit que afirmava no tenir... feia anys que mendicava sexe per sentir créixer una autoestima aparentment elevada, realment destruïda des dels fonaments més profunds.
Mai havia reflexionat sobre la seva vida, sempre havia simulat que era perfecte i si per atzar algun pensament desagradable li voltava per el cap la droga s’encarregava de fer-lo callar. Però ara la veritat el colpia més durament que el mall més ferreny, es sentia morir amb cada crit que la seva ànima tan temps emmudida li feia retrunyir des dels budells fins a la gola.
Volia cridar, volia morir, volia viure una vida que l’omplís realment i no una excusa barata, una mala falsificació d’una vida feia anys perduda.
Enlloc de fer cap d’aquestes coses va mirar de nou el pis i va veure una gàbia, a dins hi havia un canari que la seva mare havia deixat en la seva última visita feia setmanes.
Quants dies portava sense donar-li menjar era quelcom que en Marc no aconseguia recordar.
El fet era que el canari era mort i ben mort, pràcticament una muntanya de plomes i poc més dins d’una gàbia plena d’excrements i trossos d’aliment aviars.
En Marc va observar amb ironia certa similitud entre l’animal i ell.
En mig del desesper el timbre va ressonar per tot el pis, d’esma, en Marc va acostar-se a la porta i va obrir.
A fora hi havia la Carla una noia amb qui ocasionalment passava alguna nit, l’havia abandonat a una discoteca feia algunes hores, no estava tan fora d’òrbita com ell però poc li faltava.
Presentava símptomes evidents d’haver gaudit d’allò més de la festa, a despit del seu abandonament.
- Em puc quedar a dormir?-. Va preguntar la noia sense embuts. En Marc va respondre un escuet “no” entre dents. Ella va entrar igualment, es va acostar al noi i el va besar.
- Vols que passem la nit junts?-.
- Diràs el dia...-
- Com dius?-. En Marc va negar amb el cap, junts es van encaminar cap a l’habitació.
L’últim que es va sentir a la sala d’estar foren unes paraules dites a mitja veu:
- Tornarem a sortir aquesta nit?-.
Una veu d’home amb un deix de desesperació respongué:
- Es clar que si... com cada nit.-.
En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.
Aquí comença la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí comença el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.
1era part: El Gat amb Botes.
Eren les cinc i mitja del matí i en Marc pujava les escales del seu cèntric pis a la capital Gironina.
Amb pas vacil•lant i mirada tèrbola el jove de 19 anys arribà fins la porta. La seva mà ,tremolosa , cercava les claus en una butxaca difícil d’encertar. Cinc minuts, clau trobada. Cinc minuts, pany encertat.
Amb un sonor xerric la porta del pis s’obre, ni llum, ni calidesa esperen han Marc, tampoc sembla importar-li massa.
De nou amb pas insegur s’adreça cap a un sofà, més intuït que realment observat, i és deixa caure. Un son més fosc que la nit l’engoleix.
Minuts després, que per en Marc són segons, el jove es desperta sobresaltat, mig s’asseu al sofà on fins fa poc dormia un son més profund i pesat que les pedres d’un mausoleu.
Com de costum en Marc es pregunta a sí mateix on és, acte seguit es pregunta què va fer la nit passada.
Amb molt d’esforç s’alça, però immediatament tot el seu cos es desperta i l’estómac se li revolta amb més fúria que els focs de l’infern.
Corrents sense encert, ni rumb fix, arriba fins al lavabo i s’ajeu al costat del wàter on aboca a raig tot allò que no recordava haver consumit.
Passarà un llarg quart d’hora abans que l’estómac i les tremolors s’aturin i en Marc tingui forces per alçar-se, no arribarà lluny, les cames no responen i ell no té més remei que recolzar-se a la pica amb tota la força que els seus braços poden fer.
A poc a poc la calma torna i ,amb la calma, la seva ment comença a pensar en la direcció correcta.
“Tranquil, no passà res, ja t’ha passat altres vegades... el pitjor ja ha passat... ara et començaràs a trobar millor”. Sentint-se cada cop més fort en Marc alçà el cap.
La imatge que li retorna el mirall de sobre la pica li és estranya, gairebé l’espanta si no fos perquè ja la vist moltes altres vegades. Aquell ésser no és ell, aquells cabells despentinats i bruts, aquells ulls embotits i enrogits, plens d’una mirada fanàtica que no és la seva, aquell rostre desfigurat ple de sangtraïts i morats, producte de l’esforç del vomitar, aquesta imatge que el mirall li retorna no és ell.
No és reconeix al mirall, de fet fa anys que no és reconeix al mirall, ja no recorda ni qui era, ja no recorda ni qui és.
De sobte veu estranyat que unes llàgrimes més grans i brillants que els estels del firmament li regalimen galtes avall. No entén perquè plora, ell no esta trist, ell no sent cap buidor, no s’ha fet mal ni es troba ja tan malament. Però els ulls li couen i amb els ulls també l’ànima, un crit agònic sorgeix d’ella, un crit que porta anys acallant.
No pot contenir el plor que cada cop cau més abundantment, com una cascada de culpabilitat, que no desitja ni entén, o no vol entendre.
Encara plorant, es dirigeix de nou al menjador, comença a entrar llum al seu enorme pis, l’alba esta ja pròxima i amb ella un nou dia.
Mentre s’asseca les llàgrimes mira el pis amb menyspreu no gens dissimulat, tot el que està al seu voltant és obra dels diners, diners amb els que els seus pares li compraren l’ànima des de petit, material inútil, obra de la culpabilitat amb la que uns progenitors que ni el volien ni el necessitaven acallaven la seva necessitat d’amor. Li donaven joguines quan ell volia afecte, li consentien capricis quan ell volia atenció.
El divorci dels seus pares no li havia fet ni fred ni calor, feia anys que no sentia res, l’únic que desitjava eren els diners, la seva ànima havia estat comprada ja feia anys i ara ja era tard.
Aquell pis era l’últim pagament d’un amor que mai havia tingut i que feia temps que no volia. Vivia sol, perquè companyia quan sempre s’havia sentit independent i desemparat?
Però res d’això li importava ja, feia anys que sortia cada nit que podia, feia anys que les rialles dels companys nocturns havien substituït el recolzament familiar, feia anys que bevia copes per cada decepció patida, feia anys que es drogava per omplir un buit que afirmava no tenir... feia anys que mendicava sexe per sentir créixer una autoestima aparentment elevada, realment destruïda des dels fonaments més profunds.
Mai havia reflexionat sobre la seva vida, sempre havia simulat que era perfecte i si per atzar algun pensament desagradable li voltava per el cap la droga s’encarregava de fer-lo callar. Però ara la veritat el colpia més durament que el mall més ferreny, es sentia morir amb cada crit que la seva ànima tan temps emmudida li feia retrunyir des dels budells fins a la gola.
Volia cridar, volia morir, volia viure una vida que l’omplís realment i no una excusa barata, una mala falsificació d’una vida feia anys perduda.
Enlloc de fer cap d’aquestes coses va mirar de nou el pis i va veure una gàbia, a dins hi havia un canari que la seva mare havia deixat en la seva última visita feia setmanes.
Quants dies portava sense donar-li menjar era quelcom que en Marc no aconseguia recordar.
El fet era que el canari era mort i ben mort, pràcticament una muntanya de plomes i poc més dins d’una gàbia plena d’excrements i trossos d’aliment aviars.
En Marc va observar amb ironia certa similitud entre l’animal i ell.
En mig del desesper el timbre va ressonar per tot el pis, d’esma, en Marc va acostar-se a la porta i va obrir.
A fora hi havia la Carla una noia amb qui ocasionalment passava alguna nit, l’havia abandonat a una discoteca feia algunes hores, no estava tan fora d’òrbita com ell però poc li faltava.
Presentava símptomes evidents d’haver gaudit d’allò més de la festa, a despit del seu abandonament.
- Em puc quedar a dormir?-. Va preguntar la noia sense embuts. En Marc va respondre un escuet “no” entre dents. Ella va entrar igualment, es va acostar al noi i el va besar.
- Vols que passem la nit junts?-.
- Diràs el dia...-
- Com dius?-. En Marc va negar amb el cap, junts es van encaminar cap a l’habitació.
L’últim que es va sentir a la sala d’estar foren unes paraules dites a mitja veu:
- Tornarem a sortir aquesta nit?-.
Una veu d’home amb un deix de desesperació respongué:
- Es clar que si... com cada nit.-.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
