Anàlisis d'"Un món feliç" d'Aldous Huxley

Un món feliç és una novel·la escrita per Aldous huxley a l'any 1932.

La novel·la tracta d’un hipotètic futur en el qual la humanitat ha quedat reduïda a simples màquines de treball que desenvolupen un paper ja establert en la societat des del seu naixement, així doncs els homes presenten una mentalitat purament infantil i plenament condicionada per tot una sèrie de mesures que garanteixen un total control de la societat.

Aquesta novel·la té un plantejament similar al que mostra la novel·la 1984 de George Orwell, una societat futura que es veu condicionada i controlada per un règim totalitari que s’ajuda de la ciència i la psicologia per tal de controlar i subjugar la societat, encara que s’ha de dir que entre les dues novel·les es poden establir més trets diferenciadors que no pas comuns.

Des d’una perspectiva psicològica trobo aquesta novel·la d’un gran interès, no solament perquè mostra l’utopia tantes vegades redactada, d’una societat futura controlada per un règim totalitari sinó que ,a més, ens ofereix dades concretes i aspectes detallats de la manera com suposadament s’organitzaria aquesta societat. Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció de la novel·la és la introducció d’una droga necessària per a l’estabilitat de la societat, “el Soma”.

Aquesta droga representa la voluntat humana de cercar la comoditat, quan un pensament ens és desagradable o difícil de pair no són pocs els humans que intenten foragitar-lo de la seva ment, ometre’l , com que moltes vegades ens és impossible tal acció, desitjarien poder fer cas omís d’aquests deliris desagradables que pertorben la nostre ment i el “Soma” garanteix que això sigui possible.

En el futur ideat per Huxley es té en compte aquesta vessant de la conducta humana i per corregir els problemes que ocasionaria tenir als humans preocupats per pensaments “inconvenients” com la buidor de la seva pròpia existència, l’infantil que resulta la seva conducta o si resulta ètic o correcte dividir els humans per castes, es crea el Soma la droga perfecte que permet als humans viure en pau en una societat que els obliga a ser feliços.

Segons sembla el pilar en el qual es centra el domini de la societat sobre els humans és el fet d’aconseguir que aquests humans busquin la seva felicitat per damunt de tot, el llibre mostra que mitjançant el condicionament des del seu naixement, tots els humans s’acaben adaptant al sistema i acaben tots buscant la felicitat per sobre de totes les coses.

Mentre llegia el llibre i trobava fragments com, “es pot regular la intel·ligència de l’embrió mitjançant un augment o reducció de l’oxigen que se li subministra” o “se li repeteix aquest missatge al nen dels cinc als deu anys, tres centes repeticions tres dies a la setmana: m’alegro molt de ser un beta, el color negre dels èpsilons és tan lleig...”, em preguntava si realment és possible erosionar tant la ment d’una persona mitjançant la suggestió, en el llibre aquests missatges i el tractament físics que pateixen els nens determinava el seu futur, la seva manera de pensar i fins hi tot els seus gustos, preferències o repulsió cap algun o altre factor, però realment una suggestió externa pot controlar tant l’individu? Jo sempre he cregut en la suggestió i sobretot en l’autosuggestió, admeto que repetir-se a un mateix frases per aconseguir un o altre objectiu et permet, en més o menys temps, superar pors irracionals, conductes no desitjades i ,en grau superior, pal·liar els efectes de malalties lleus com constipats, febrades ,etc.

Però malgrat això em costa de creure que es pugui influir tant profundament en la conducta d’un individu, la nostra ment es capaç d’assimilar moltíssima més informació que la que podem processar, això actua com a mecanisme de defensa per evitar que el cervell es col·lapsi per excés d’informació.

De la mateixa manera el nostre cervell rebutja la informació que rebem de forma molt repetitiva i, en lloc de processar-la tota de manera continua en processa una petita quantitat i fa una interpretació de la resta. Evitant així tenir que processar tota la informació captada.

Per això penso que no és pot establir un control absolut de la ment humana ,tot i la suggestió, i de la mateixa manera crec que Huxley tampoc ho creia per això va crear el Soma, la droga que servia per a complementar el condicionament de la ment humana.

Un altre dels aspectes que m’ha fet reflexionar del llibre ha estat la presència dels “Salvatges” uns humans barreja de múltiples religions i creences arcaiques, entre les quals hi es present el cristianisme.

En aquest ordre trastocat del món que és presenta en “Un món feliç”, en el qual ser mare és un pecat (els humans som creats en un laboratori i no “parits”), la monogàmia és un aberració i la intimitat cosa de gent subdesenvolupada, és impactant comprovar com els “incivilitzats”, les gents del món subdesenvolupat, són els que mantenen els valors tradicionals.

Encara que cap de les dues opcions, civilització i salvatgia , es apropiada (l’una per la manca de llibertat que comporta i l’altre per el retrocés tecnològic que conforma el seu estil de vida), és interessant el fet que el món descrit en “Un món feliç” plantegi dues opcions de vida. Per què els civilitzats segueixen permeten que els salvatges visquin? Sembla que la voluntat dels civilitzats es dominar tot el planeta i agrupar-lo segons la seva manera de viure, és a dir utilitzant l’espècie humana com un animal que visqui amb l’únic objectiu de servir a la comunitat, quan és evident que, lluny de ser com les formigues, l’espècie humana és un animal només moderadament gregari.

Crec que els salvatges reflecteixen l’inconformisme de l’home, la seva voluntat d’agafar-se a allò que per a ells és la vertadera essència de l’humà, representen aquella facció dels homes que és neguen a acceptar el canvi i es tanquen a si mateixos en una comunitat que no accepta els canvis, el que podríem anomenar els conservadors més extremistes.

Segons anava llegint el llibre, aquest m’anava semblant cada cop més una adaptació de les tragèdies gregues en que un home tenia que enfrontar-se als immortals Déus i evidentment moria sucumbit per la seva ira.

D’aquesta manera un dels personatges principals el salvatge anomenat John, fill d’humana civilitzada i criat en un ambient salvatge, és aquest heroi que per pertànyer als dos móns és capaç d’observar-los amb més perspectiva que la resta d’humans i arriba a la conclusió que cap dels dos és convenient per a l’humà.

A partir d’aquest raonament John intenta canviar la societat però acaba sucumbint a la seva bogeria enmig d’un mar de rialles i de pressió humana.

El llibre sembla fet per esdevenir un cant a l’anarquia contra el poder establert, de la mateixa manera que Bernard, Watson o John, el llibre dona a entendre que no hi haurà mai un poder tant absolut que pugui controlar a tots els humans i sembla advertir-nos que malgrat aquest fet no és pot lluitar contra un poder basat en el domini de les ments humanes com el que es representa en “Un món feliç” de la mateixa manera que l’heroi grec no pot lluitar contra els Déus.

Tal com jo ho veig aquest llibre intenta que reflexionem sobre el control que s’exerceix o que es podria exercir sobre nosaltres en un futur no gaire llunyà, escrit en el 1932 any en que els règims totalitaris començaven a emergir de forma poderosa, aquest llibre intenta que reflexionem sobre si el que decideixen els poderosos i els que dominen la societat és el que més ens convé o si hauríem d’alçar-nos contra aquests poders que justifiquen qualsevol acció o decisió argumentant que és el què més ens convé als humans.

Segons la meva opinió ningú té el dret de decidir que és el que ens convé més a cada un, només nosaltres mateixos podem decidir com em de viure la nostre vida, i malgrat que les nostres decisions ens condueixin a l’error o a la infelicitat són “les nostres decisions”. Si volem ser infeliços ningú té dret a privar-nos d’aquesta llibertat, això evidentment ens porta a una qüestió fonamental: “s’ha d’intervenir quan veiem que algú prendrà una decisió que el portarà a ser desgraciat? Intervenir seria tallar la llibertat de l’individu a equivocar-se?”. Com a futurs psicòlegs aquest és un debat d’allò més interessant, evidentment si algú ens demana que l’ajudem perquè no se sent satisfet amb ell mateix els psicòlegs tenim la potestat d’intervenir, el deure i el privilegi d’ajudar als nostres congèneres, recolzar-los i tractar-los per tal de millorar la seva qualitat de vida. Però què em de fer quan algú pren una decisió equivocada i no demana la nostre ajuda, com a psicòlegs podem tolerar que algú caigui a algun “abisme mental” sense fer res per intentar ajudar-lo, sense tallar la seva “llibertat d’equivocar-se”?

Aquesta és una de les moltes qüestions que com a futur psicòleg em plantejo i, encara que hi he reflexionat innombrables cops encara no sé què decidiria en aquesta situació: llibertat com a dret fonamental de la ment humana? o ajudar als altres humans com a deure implícit de tot psicòleg i fins i tot com a aspecte fonamental de l’humà?. Lector tu què decidiries?