“RQS: Si no votes, no vals”

Hola de nou, amics del blog, com vaig dir anteriorment he obert una secció nova en el meu blog titulada "Realitats qüestionables de la nostre societat", RQS abreviat molt lliurement.

En aquesta secció escric articles d'opinió sobre fets de la nostre societat que són ,en part o del tot, reals. Com que l'escrit aquí és realment molt subjectiu vaig adherir al títol la paraula "Qüestionables" ja que no espero alliçonar a ningú ni crec que el que escrigui sigui res més que una de les possibles interpretacions de la realitat, tan sols la meva pròpia interpretació de la realitat.

Aquest textos nomès tenen un pretensió: fer reflexionar, per aconseguir-ho a vegades es recòrre a contingut i lèxic que podria escandalitzar al lector, no es que vulgui fer enfadar a ningú, simplement espero provocar una reacció en vosaltres els meus lectors i si a sobre aconsegueixo divertir-vos amb una lectura descarada (encara que embrutida per el meu desastrós estil redactant) em sentiré d'allò més satisfet ja que les meves pretensions inicials es veuran acomplides amb escreix.

Finalment nomès us diré que aquest segon text és més provocador que l'anterior i que espero que em comenteu sincerament que en penseu, ja sigui bo o dolent, perquè una crítica al cap i a la fi no és res més que la demostració de que algú s'ha pres la molèstia de llegir el teu treball i això per si sol ja resulta d'allò més gratificant.

Sense més pràmbuls el text:


“RQS: Si no votes, no vals”


Quan hi ha eleccions tot el país es mobilitza, és indiscutible, tothom esta pendent dels aferrissats debats televisius, tothom escolta amb atenció i esperit crític els discursos dels líders polítics i al carrer només es parla del líder adequat per tirar el nostre país endavant:
-“Conchi! Ezcuchate ayé el discurso del Zapateo?!”-
- “Claro que si Juani! Tiene un plan mú novedoso pá frená el paro y el preció de la vivienda! Aunque yo prefiero a Rajoy, su política social y el plan pá el crecimiento ecognomico són canela fina!"-.

Així és amics, converses com aquestes es reprodueixin a tots els patis de veïns del país, a totes les escoles i a totes les empreses on, per cert, la productivitat es dispara sobtadament, empesa per l’ímpetu de l’humil treballador de peu que ,il•lusionat davant el carisma i la brillantor intel•lectual dels nostres líders polítics, comença a treballar de sol a sol i suplica a crits que li augmentin la jornada laboral perquè també ell vol ajudar a tirar el país endavant.

Si senyor, amb aquest esperit et dona gust anar a votar, ja es veuen els índex de participació electoral, la gent ,ja no és que vagi a votar, es que munta bussos escolars perquè tots i cada un dels habitants anem junts en comunió i sana companyonia a votar. Ja es veuen les rialles de la canalla, tothom llevant-se a les set del matí perquè vol ser el primer a tirar la papereta que decidirà el destí d’aquesta, en altre hora, desavinguda comunitat espanyola, esclar que sí, tota la gent agafada ballant i cantant cap als col•legis electorals al crit de : “a votar alé, alé, alé... a votar alé, alé”.

L’únic que ens preocupa és quines polítiques adoptaran els nostres afamats i cultes representants de la classe política, cada un de nosaltres esta més que disposat a escoltar pacientment els projectes de cada partit, per, un cop haguem escoltat sense prejudicis ni cap tipus de consideració ni qualificació prèvia a cada líder, faltaria més, prendre una mesurada, considerada i sobretot meditada decisió sobre quin pla de govern ens convenç més de cara al futur de la nostra nació.

Aquesta és la prioritat de tot ciutadà, meditar pacient i tossudament els plans dels nostres polítics per prendre la decisió més encertada, tot sigui pel bé del país... bé, l’única, l’única prioritat no és... també hi ha el tema de les Corrides de Toros,
- “Jesú, ven que van a empezà el debate sobre ecognomia”-
- “Uffff... ezqué sabé? hoy torea er José Tomá y tenemó entrada de tendido sombra y claro... Tampoco ez tan importante, si ar final dicen todos lo mismo!”-.

I ,es clar , també hi ha el tema del futbol...

- El debat sobre els plans de l’atur? Ufff... es que avui hi ha Barça i ...-
- Que avui fan el Barça!? I que fas que no has canviat ja de canal que ens perdrem com toquen l’himne!- .


Sense menysprear els esport minoritaris:

- Patxiiiiiii! deja de cortar leña, cagüen zoz! que empiezan el debate sobre terrorismo!-
- Terrorismo? Uffff... es que a esta hora esta por empezar el partido de “Pelota Vasca” así que el debate sobre el terrorismo... “aur!”.

També la religió és un tema bastant comentat...

- Anxela! Do vas ahora?! Que empieza el debate sobre ecologia!-.
- Però angostiño! Ya no recordas que tenemos que ir hacía Compostela que este año toca Xacobeo!-
- Otra vez!!!! Però es que no se acaba nunca e xacobeo!?-.

El teatre, la opera, amb els seus seguidors i els moviments de masses característics que aquestes expressions culturals provoquen:

(...) (...) (...)


Ah! i aquells problemes que porten de cap als estudiants, tan devots i aplicats de ple al seu estudi:

- Hey estudiants de psicologia de la Udg! Que comencen el debat sobre l’educació a la tele i....-.

- Xxxxxt !!!! no molestis que estem veient “Redes!”-.


Bé, però a part d’aquestes quatre minúcies... la prioritat principal és la política és evident.

Es clar, veient el panorama, passa el que passa, ningú sap com ni quan es vota, ningú té la més mínima noció d’aquells partits que es presenten, ni de la seva ideologia, ni dels plans que tenen per redreçar el rumb del país, ni de res en general. Així els resultats de les eleccions són els que són, guanya qui guanya i els partits majoritaris són... bé, a bon entenedor poques paraules són necessàries.

Enmig de tot aquest merder és un alleujament que hi hagin coses tan clares: la consigna per els partits polítics i la societat en general és, “capta tants vots com puguis de majors de divuit anys, que siguin del país i que estiguin en edat de treballar”. Així en les direccions dels partits polítics podem trobar frases, què dic frases?, autèntiques perles de sapiència, que ens aporten els polítics tals com:

“- Els Immigrants, li importen a algú? la meitat no tenen papers i segur que no saben ni llegir ni omplir una papereta, perquè molestar-nos en debatre sobre els seus drets? -”.-

Es clar que si, així dona gust viure en l’estat del dret i de la igualtat, paradigma per antonomàsia de la justícia i la democràcia. De la gent gran, què en diuen?, una aproximació d’algunes de les bestieses que s’han sentit en alguns cercles polítics és:

“- La gent gran, però si ni estudien ni treballen, no són productius! Si es que a sobre ens carreguen la despesa pública amb les seves absurdes necessitats! Perquè tenir en compte el que diuen?!-”. Preciós ,oi? Gairebé poètic. Doncs, encara que sembli mentida, gent que pensa així va aconseguir treure escons al parlament en les últimes eleccions.

Finalment els joves. Dels joves en diuen... bé, no cal citar res literalment, amb tots els absurds plans educatius que s’han fet, amb totes les fonts d’experts que surten parlant del que convé i no convé als joves... algú us va preguntar mai ,abans que tinguéssiu l’edat de votar, què en pensàveu de temes que us afectaven directament com l’educació, la sanitat o els esports? A mi no.

I es que sembla que sinó votes (o no pots votar) la teva opinió no és vàlida en aquesta societat i allò que penses li és indiferent a tothom.

"El conte d’aquells qui no esperen res"

Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.

En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.

Aquí comença la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí comença el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.

1era part: El Gat amb Botes.

Eren les cinc i mitja del matí i en Marc pujava les escales del seu cèntric pis a la capital Gironina.
Amb pas vacil•lant i mirada tèrbola el jove de 19 anys arribà fins la porta. La seva mà ,tremolosa , cercava les claus en una butxaca difícil d’encertar. Cinc minuts, clau trobada. Cinc minuts, pany encertat.
Amb un sonor xerric la porta del pis s’obre, ni llum, ni calidesa esperen han Marc, tampoc sembla importar-li massa.

De nou amb pas insegur s’adreça cap a un sofà, més intuït que realment observat, i és deixa caure. Un son més fosc que la nit l’engoleix.

Minuts després, que per en Marc són segons, el jove es desperta sobresaltat, mig s’asseu al sofà on fins fa poc dormia un son més profund i pesat que les pedres d’un mausoleu.
Com de costum en Marc es pregunta a sí mateix on és, acte seguit es pregunta què va fer la nit passada.
Amb molt d’esforç s’alça, però immediatament tot el seu cos es desperta i l’estómac se li revolta amb més fúria que els focs de l’infern.
Corrents sense encert, ni rumb fix, arriba fins al lavabo i s’ajeu al costat del wàter on aboca a raig tot allò que no recordava haver consumit.

Passarà un llarg quart d’hora abans que l’estómac i les tremolors s’aturin i en Marc tingui forces per alçar-se, no arribarà lluny, les cames no responen i ell no té més remei que recolzar-se a la pica amb tota la força que els seus braços poden fer.
A poc a poc la calma torna i ,amb la calma, la seva ment comença a pensar en la direcció correcta.
“Tranquil, no passà res, ja t’ha passat altres vegades... el pitjor ja ha passat... ara et començaràs a trobar millor”. Sentint-se cada cop més fort en Marc alçà el cap.

La imatge que li retorna el mirall de sobre la pica li és estranya, gairebé l’espanta si no fos perquè ja la vist moltes altres vegades. Aquell ésser no és ell, aquells cabells despentinats i bruts, aquells ulls embotits i enrogits, plens d’una mirada fanàtica que no és la seva, aquell rostre desfigurat ple de sangtraïts i morats, producte de l’esforç del vomitar, aquesta imatge que el mirall li retorna no és ell.

No és reconeix al mirall, de fet fa anys que no és reconeix al mirall, ja no recorda ni qui era, ja no recorda ni qui és.

De sobte veu estranyat que unes llàgrimes més grans i brillants que els estels del firmament li regalimen galtes avall. No entén perquè plora, ell no esta trist, ell no sent cap buidor, no s’ha fet mal ni es troba ja tan malament. Però els ulls li couen i amb els ulls també l’ànima, un crit agònic sorgeix d’ella, un crit que porta anys acallant.

No pot contenir el plor que cada cop cau més abundantment, com una cascada de culpabilitat, que no desitja ni entén, o no vol entendre.

Encara plorant, es dirigeix de nou al menjador, comença a entrar llum al seu enorme pis, l’alba esta ja pròxima i amb ella un nou dia.

Mentre s’asseca les llàgrimes mira el pis amb menyspreu no gens dissimulat, tot el que està al seu voltant és obra dels diners, diners amb els que els seus pares li compraren l’ànima des de petit, material inútil, obra de la culpabilitat amb la que uns progenitors que ni el volien ni el necessitaven acallaven la seva necessitat d’amor. Li donaven joguines quan ell volia afecte, li consentien capricis quan ell volia atenció.

El divorci dels seus pares no li havia fet ni fred ni calor, feia anys que no sentia res, l’únic que desitjava eren els diners, la seva ànima havia estat comprada ja feia anys i ara ja era tard.
Aquell pis era l’últim pagament d’un amor que mai havia tingut i que feia temps que no volia. Vivia sol, perquè companyia quan sempre s’havia sentit independent i desemparat?

Però res d’això li importava ja, feia anys que sortia cada nit que podia, feia anys que les rialles dels companys nocturns havien substituït el recolzament familiar, feia anys que bevia copes per cada decepció patida, feia anys que es drogava per omplir un buit que afirmava no tenir... feia anys que mendicava sexe per sentir créixer una autoestima aparentment elevada, realment destruïda des dels fonaments més profunds.

Mai havia reflexionat sobre la seva vida, sempre havia simulat que era perfecte i si per atzar algun pensament desagradable li voltava per el cap la droga s’encarregava de fer-lo callar. Però ara la veritat el colpia més durament que el mall més ferreny, es sentia morir amb cada crit que la seva ànima tan temps emmudida li feia retrunyir des dels budells fins a la gola.

Volia cridar, volia morir, volia viure una vida que l’omplís realment i no una excusa barata, una mala falsificació d’una vida feia anys perduda.
Enlloc de fer cap d’aquestes coses va mirar de nou el pis i va veure una gàbia, a dins hi havia un canari que la seva mare havia deixat en la seva última visita feia setmanes.
Quants dies portava sense donar-li menjar era quelcom que en Marc no aconseguia recordar.

El fet era que el canari era mort i ben mort, pràcticament una muntanya de plomes i poc més dins d’una gàbia plena d’excrements i trossos d’aliment aviars.

En Marc va observar amb ironia certa similitud entre l’animal i ell.
En mig del desesper el timbre va ressonar per tot el pis, d’esma, en Marc va acostar-se a la porta i va obrir.

A fora hi havia la Carla una noia amb qui ocasionalment passava alguna nit, l’havia abandonat a una discoteca feia algunes hores, no estava tan fora d’òrbita com ell però poc li faltava.
Presentava símptomes evidents d’haver gaudit d’allò més de la festa, a despit del seu abandonament.

- Em puc quedar a dormir?-. Va preguntar la noia sense embuts. En Marc va respondre un escuet “no” entre dents. Ella va entrar igualment, es va acostar al noi i el va besar.

- Vols que passem la nit junts?-.
- Diràs el dia...-
- Com dius?-. En Marc va negar amb el cap, junts es van encaminar cap a l’habitació.
L’últim que es va sentir a la sala d’estar foren unes paraules dites a mitja veu:

- Tornarem a sortir aquesta nit?-.

Una veu d’home amb un deix de desesperació respongué:

- Es clar que si... com cada nit.-.

El síndrome de l’emperador

Aquest post esta dedicat a un problema que cada cop afecta a més persones en la societat actual: “el síndrome de l’emperador”, més conegut com la violència que alguns adolescents exerceixen sobre els seus progenitors. En aquest post faig una breu descripció del problema i dels principals punts de vista que els psicòlegs han adoptat sobre aquest fenomen social tan preocupant i alhora tan poc conegut.
Al final trobareu els enllaços de les pàgines web que he consultat així com un enllaç d’un vídeo molt interessant sobre el tema.


És coneix com “Síndrome de l’emperador” la conducta agressiva que presenten alguns adolescents vers els seus pares, de forma que aquests s’acaben sotmeten al seu fill i l’adolescent esdevé amo i senyor de la seva llar.

El síndrome deu el seu nom a la similitud existent entre aquests adolescents dèspotes, egocèntrics i autèntics tirans de la seva llar i un emperador.

Aquest és un trastorn encara avui en dia molt poc conegut i investigat.
Hi ha molt pocs psicòlegs, psiquiatres o investigadors en general que ,a dia d’avui, s’hagin interessat en el tema o l’hagin tractat des d’un punt de vista científic, malgrat que aquest fenomen és cada cop més habitual en la nostre societat (a l’any 2000 els pares que es van veure obligats a demandar els seus fills van ser més de 6500 i la xifra va augmentant any rere any).

Com és habitual amb altres trastorns de violència a la llar, la conducta d’aquests “joves maltractadors” no fa res més que esdevenir cada cop més violenta fins que arriba un moment en que els pares es veuen obligats a denunciar-los perquè la seva vida acaba perillant.
Això acaba provocant múltiples trastorns i patologies mentals en els pares a causa del sentiment de culpabilitat que senten en denunciar al seu propi fill.

Fins ara molts estudis apuntaven que la causa d’aquest síndrome eren els factors ambientals, Javier Urra psicòleg de la Fiscalía de Menores del Tribunal Superior de Justicia de Madrid, cita en el seu llibre El pequeño dictador: "La herencia marca tendencia, pero lo que cambia el ser humano es totalmente la educación, sobre todo en los primeros años, en los primeros meses y días, incluso antes de nacer, es muy distinto si eres un hijo deseado o no, si eres un padre relajado o agresivo".
En canvi Vicente Garrido, psicòleg criminalista i professor titular de la Universitat de València i autor del llibre Los hijos tiranos apunta que el principal problema del “Síndrome de l’emperador” és la falta de consciència dels adolescents, aquests adolescents mostren símptomes com: falta d’empatía , incapacitat d’establir llaços afectius...;
Segons Garrido la causa d’aquests símptomes podria ser genètica , però encara queden uns anys perquè estudis puguin confirmar del tot la seva teoria.

En qualsevol cas aquí us deixo els enllaços de les pàgines web que he consultat per a informar-me sobre aquest fenomen social tan trist i preocupant, espero que el post us hagi resultat interessant i els enllaços útils!


Referències:

Vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=Bs3HtaGztss
http://www.youtube.com/watch?v=lvPspgcVHUo

Webs:

http://www.nuestraedad.com.mx/sindromedelemperador.htm
http://www.psiquiatria.com/noticias/trastornos_infantiles/otros_trastornos/27360/
http://medicablogs.diariomedico.com/reflepsiones/2009/06/20/el-sindrome-del-emperador-%C2%BFtoda-la-culpa-es-de-los-padres/
http://www.saludmental.info/Secciones/Juridica/2007/sindrome_emperador_marz07.html

Llibres sobre el tema:

Urra, J. (2006) El Pequeño Dictador: Cuando los padres son víctimas. Del niño consentido al adolescente agresivo (1ª. Ed.). Madrid: La esfera de los libros.

Garrido, V. (2005) Los Hijos Tiranos: El síndrome del emperador. ( 1ª. Ed.). Barcelona: Ariel

"RQS : Falsa audiència"

Vet aquí un text que he escrit sense pretensions, bé si, en realitat si té una pretensió: mostrar un petit fenomen molt comú en la societat actual al que jo anomeno "buit verbal". Potser en llegir el text trobeu que esteu completament en desacord amb mí o ,qui sap, potser per algun estrany caprici trobeu que realment aquesta situació que en el text escric si apareix en la nostre societat. En tot cas estigueu d'acord o no espero que us agradi el text que de passada serveix per inaugurar una nova secció del meu blog que anomenaré "Realitats qüestionables de la nostre societat" RQS per abreujar.
En aquesta secció aniré penjant articles d'opinió de collita pròpia que ,espero, incitin a reflexionar una mica sobre aquesta societat tan estrambotica en la que vivim.

Falsa audiència

És un fet palpable que la televisió és el que manté unides les famílies, no ens enganyem, els humans som éssers que no passem de ser moderadament gregaris i quan dues o més persones conviuen durant un cert temps es produeix l’estrany fenomen ,per tots conegut, del buit verbal. Se’ns han acabat els temes i no sabem què dir-nos, aleshores tenim dues opcions meravelloses: l’una ,més incòmode es miri com es miri, és admetre aquest fet i dir a la nostra parella “M’avorreixo molt amb tu, què et sembla, ho deixem córrer?”. Però, és clar, fer les maletes és una feina fastiguejant i vulguis que no els hotels són cars i a ningú li agrada dormir fora de casa. Arribats en aquest punt tenim una segona opció molt més pràctica: encendre el televisor. No importa el que faci’n o el que diguin aquells minúsculs personatgets de dintre la caixa, el que importa és omplir aquell incòmode buit amb alguna distracció que ens impedeixi pensar quin és el vertader problema de la nostra relació.
El cert és que la tàctica és efectiva, ja quasi ningú parla, de manera que el buit verbal ja no ens resulta incòmode, allò que em preocupa realment és que amb aquesta tàctica estem creant falses expectatives als pobres directors de les cadenes televisives, ni tan sols ells s’expliquen com pot ser que programes com Gran Hermano tinguin unes audiències tan brutals, i és que realment a Espanya hi ha molts televisors i pocs divorcis.

Anàlisis d'"Un món feliç" d'Aldous Huxley

Un món feliç és una novel·la escrita per Aldous huxley a l'any 1932.

La novel·la tracta d’un hipotètic futur en el qual la humanitat ha quedat reduïda a simples màquines de treball que desenvolupen un paper ja establert en la societat des del seu naixement, així doncs els homes presenten una mentalitat purament infantil i plenament condicionada per tot una sèrie de mesures que garanteixen un total control de la societat.

Aquesta novel·la té un plantejament similar al que mostra la novel·la 1984 de George Orwell, una societat futura que es veu condicionada i controlada per un règim totalitari que s’ajuda de la ciència i la psicologia per tal de controlar i subjugar la societat, encara que s’ha de dir que entre les dues novel·les es poden establir més trets diferenciadors que no pas comuns.

Des d’una perspectiva psicològica trobo aquesta novel·la d’un gran interès, no solament perquè mostra l’utopia tantes vegades redactada, d’una societat futura controlada per un règim totalitari sinó que ,a més, ens ofereix dades concretes i aspectes detallats de la manera com suposadament s’organitzaria aquesta societat. Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció de la novel·la és la introducció d’una droga necessària per a l’estabilitat de la societat, “el Soma”.

Aquesta droga representa la voluntat humana de cercar la comoditat, quan un pensament ens és desagradable o difícil de pair no són pocs els humans que intenten foragitar-lo de la seva ment, ometre’l , com que moltes vegades ens és impossible tal acció, desitjarien poder fer cas omís d’aquests deliris desagradables que pertorben la nostre ment i el “Soma” garanteix que això sigui possible.

En el futur ideat per Huxley es té en compte aquesta vessant de la conducta humana i per corregir els problemes que ocasionaria tenir als humans preocupats per pensaments “inconvenients” com la buidor de la seva pròpia existència, l’infantil que resulta la seva conducta o si resulta ètic o correcte dividir els humans per castes, es crea el Soma la droga perfecte que permet als humans viure en pau en una societat que els obliga a ser feliços.

Segons sembla el pilar en el qual es centra el domini de la societat sobre els humans és el fet d’aconseguir que aquests humans busquin la seva felicitat per damunt de tot, el llibre mostra que mitjançant el condicionament des del seu naixement, tots els humans s’acaben adaptant al sistema i acaben tots buscant la felicitat per sobre de totes les coses.

Mentre llegia el llibre i trobava fragments com, “es pot regular la intel·ligència de l’embrió mitjançant un augment o reducció de l’oxigen que se li subministra” o “se li repeteix aquest missatge al nen dels cinc als deu anys, tres centes repeticions tres dies a la setmana: m’alegro molt de ser un beta, el color negre dels èpsilons és tan lleig...”, em preguntava si realment és possible erosionar tant la ment d’una persona mitjançant la suggestió, en el llibre aquests missatges i el tractament físics que pateixen els nens determinava el seu futur, la seva manera de pensar i fins hi tot els seus gustos, preferències o repulsió cap algun o altre factor, però realment una suggestió externa pot controlar tant l’individu? Jo sempre he cregut en la suggestió i sobretot en l’autosuggestió, admeto que repetir-se a un mateix frases per aconseguir un o altre objectiu et permet, en més o menys temps, superar pors irracionals, conductes no desitjades i ,en grau superior, pal·liar els efectes de malalties lleus com constipats, febrades ,etc.

Però malgrat això em costa de creure que es pugui influir tant profundament en la conducta d’un individu, la nostra ment es capaç d’assimilar moltíssima més informació que la que podem processar, això actua com a mecanisme de defensa per evitar que el cervell es col·lapsi per excés d’informació.

De la mateixa manera el nostre cervell rebutja la informació que rebem de forma molt repetitiva i, en lloc de processar-la tota de manera continua en processa una petita quantitat i fa una interpretació de la resta. Evitant així tenir que processar tota la informació captada.

Per això penso que no és pot establir un control absolut de la ment humana ,tot i la suggestió, i de la mateixa manera crec que Huxley tampoc ho creia per això va crear el Soma, la droga que servia per a complementar el condicionament de la ment humana.

Un altre dels aspectes que m’ha fet reflexionar del llibre ha estat la presència dels “Salvatges” uns humans barreja de múltiples religions i creences arcaiques, entre les quals hi es present el cristianisme.

En aquest ordre trastocat del món que és presenta en “Un món feliç”, en el qual ser mare és un pecat (els humans som creats en un laboratori i no “parits”), la monogàmia és un aberració i la intimitat cosa de gent subdesenvolupada, és impactant comprovar com els “incivilitzats”, les gents del món subdesenvolupat, són els que mantenen els valors tradicionals.

Encara que cap de les dues opcions, civilització i salvatgia , es apropiada (l’una per la manca de llibertat que comporta i l’altre per el retrocés tecnològic que conforma el seu estil de vida), és interessant el fet que el món descrit en “Un món feliç” plantegi dues opcions de vida. Per què els civilitzats segueixen permeten que els salvatges visquin? Sembla que la voluntat dels civilitzats es dominar tot el planeta i agrupar-lo segons la seva manera de viure, és a dir utilitzant l’espècie humana com un animal que visqui amb l’únic objectiu de servir a la comunitat, quan és evident que, lluny de ser com les formigues, l’espècie humana és un animal només moderadament gregari.

Crec que els salvatges reflecteixen l’inconformisme de l’home, la seva voluntat d’agafar-se a allò que per a ells és la vertadera essència de l’humà, representen aquella facció dels homes que és neguen a acceptar el canvi i es tanquen a si mateixos en una comunitat que no accepta els canvis, el que podríem anomenar els conservadors més extremistes.

Segons anava llegint el llibre, aquest m’anava semblant cada cop més una adaptació de les tragèdies gregues en que un home tenia que enfrontar-se als immortals Déus i evidentment moria sucumbit per la seva ira.

D’aquesta manera un dels personatges principals el salvatge anomenat John, fill d’humana civilitzada i criat en un ambient salvatge, és aquest heroi que per pertànyer als dos móns és capaç d’observar-los amb més perspectiva que la resta d’humans i arriba a la conclusió que cap dels dos és convenient per a l’humà.

A partir d’aquest raonament John intenta canviar la societat però acaba sucumbint a la seva bogeria enmig d’un mar de rialles i de pressió humana.

El llibre sembla fet per esdevenir un cant a l’anarquia contra el poder establert, de la mateixa manera que Bernard, Watson o John, el llibre dona a entendre que no hi haurà mai un poder tant absolut que pugui controlar a tots els humans i sembla advertir-nos que malgrat aquest fet no és pot lluitar contra un poder basat en el domini de les ments humanes com el que es representa en “Un món feliç” de la mateixa manera que l’heroi grec no pot lluitar contra els Déus.

Tal com jo ho veig aquest llibre intenta que reflexionem sobre el control que s’exerceix o que es podria exercir sobre nosaltres en un futur no gaire llunyà, escrit en el 1932 any en que els règims totalitaris començaven a emergir de forma poderosa, aquest llibre intenta que reflexionem sobre si el que decideixen els poderosos i els que dominen la societat és el que més ens convé o si hauríem d’alçar-nos contra aquests poders que justifiquen qualsevol acció o decisió argumentant que és el què més ens convé als humans.

Segons la meva opinió ningú té el dret de decidir que és el que ens convé més a cada un, només nosaltres mateixos podem decidir com em de viure la nostre vida, i malgrat que les nostres decisions ens condueixin a l’error o a la infelicitat són “les nostres decisions”. Si volem ser infeliços ningú té dret a privar-nos d’aquesta llibertat, això evidentment ens porta a una qüestió fonamental: “s’ha d’intervenir quan veiem que algú prendrà una decisió que el portarà a ser desgraciat? Intervenir seria tallar la llibertat de l’individu a equivocar-se?”. Com a futurs psicòlegs aquest és un debat d’allò més interessant, evidentment si algú ens demana que l’ajudem perquè no se sent satisfet amb ell mateix els psicòlegs tenim la potestat d’intervenir, el deure i el privilegi d’ajudar als nostres congèneres, recolzar-los i tractar-los per tal de millorar la seva qualitat de vida. Però què em de fer quan algú pren una decisió equivocada i no demana la nostre ajuda, com a psicòlegs podem tolerar que algú caigui a algun “abisme mental” sense fer res per intentar ajudar-lo, sense tallar la seva “llibertat d’equivocar-se”?

Aquesta és una de les moltes qüestions que com a futur psicòleg em plantejo i, encara que hi he reflexionat innombrables cops encara no sé què decidiria en aquesta situació: llibertat com a dret fonamental de la ment humana? o ajudar als altres humans com a deure implícit de tot psicòleg i fins i tot com a aspecte fonamental de l’humà?. Lector tu què decidiries?

"Un món feliç d'Aldous Huxley"

Al llarg de la nostre vida la majoria de nosaltres em llegit algun text que ens a impactat per la manera com té d’enfocar una qüestió, per la forma com descriu un situació o simplement perquè a dins nostre és remou alguna cosa quan resseguim amb la vista aquestes paraules impreses en el paper.

Un d’aquests relats que a mi personalment m’han impactat és “Un món feliç”, la novel·la escrita per Aldous Huxley el 1932 ambientada en un futur proper en el que els humans vivim completament controlats i conduïts per l’estat, de forma que ja des de que naixem sens manipula perquè desenvolupem un o altre paper en la societat.

La novel·la esta plena de tensió psicològica ja que contínuament et fa reflexionar sobre el món que descriu i inevitablement sorgeixen a la teva ment paral·lelismes entre aquesta societat fictícia i la societat en la que vivim que fan que et qüestionis moltes de les “veritats” que suposadament regeixen la nostre civilització.

Un món feliç representa una visió crua i terriblement realista del paper que pot exercir la psicologia alhora de manipular i controlar l’home, sens dubte un tema que com a futurs psicòlegs tots ens em plantejat que s’emmarca en el debat ja existent sobre la psicologia com a arma de doble fulla: en tant que ciència que estudia l’home i intenta comprendre els subtils mecanismes de la ment per tal d’ajudar-lo i recolzar-lo amb fins mèdics i terapèutics; com una arma que es pot utilitzar per tal de controlar o manipular a l’home com és el cas de les pràctiques com el marqueting i la publicitat que utilitzen coneixements extrets de la psicologia per tal d’intentar controlar la conducta de la població.

El motiu d’aquest post ,doncs, no és cap altre que recomanar a tots els lectors d’aquest humil espai la lectura d’un relat per a mi captivador i fascinat com és aquest “Un món feliç” d’Aldous Huxley.

A sota d’aquest post he escrit un anàlisis d’alguns dels aspectes psicològics que destaquen més del llibre, però com que el motiu d’el present post és recomanar la lectura del llibre he cregut oportú separar la recomanació de l’anàlisi que jo en faig, ja que aquesta descriu fragments del llibre i tracta parts de l’argument que ,sens dubte, el lector de la novel·la voldrà descobrir per a sí mateix mentre la llegeix.

Així doncs adverteixo a tots aquells que encara no hagin llegit la novel·la i tinguin la intenció de fer-ho que no llegeixin el post situat a sota d’aquest, per tal de no esguerrar-se sorpreses de l’argument.