lunes, 18 de enero de 2010

"El conte d’aquells qui no esperen res"

Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.

En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.

Aquí comença la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí comença el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.

1era part: El Gat amb Botes.

Eren les cinc i mitja del matí i en Marc pujava les escales del seu cèntric pis a la capital Gironina.
Amb pas vacil•lant i mirada tèrbola el jove de 19 anys arribà fins la porta. La seva mà ,tremolosa , cercava les claus en una butxaca difícil d’encertar. Cinc minuts, clau trobada. Cinc minuts, pany encertat.
Amb un sonor xerric la porta del pis s’obre, ni llum, ni calidesa esperen han Marc, tampoc sembla importar-li massa.

De nou amb pas insegur s’adreça cap a un sofà, més intuït que realment observat, i és deixa caure. Un son més fosc que la nit l’engoleix.

Minuts després, que per en Marc són segons, el jove es desperta sobresaltat, mig s’asseu al sofà on fins fa poc dormia un son més profund i pesat que les pedres d’un mausoleu.
Com de costum en Marc es pregunta a sí mateix on és, acte seguit es pregunta què va fer la nit passada.
Amb molt d’esforç s’alça, però immediatament tot el seu cos es desperta i l’estómac se li revolta amb més fúria que els focs de l’infern.
Corrents sense encert, ni rumb fix, arriba fins al lavabo i s’ajeu al costat del wàter on aboca a raig tot allò que no recordava haver consumit.

Passarà un llarg quart d’hora abans que l’estómac i les tremolors s’aturin i en Marc tingui forces per alçar-se, no arribarà lluny, les cames no responen i ell no té més remei que recolzar-se a la pica amb tota la força que els seus braços poden fer.
A poc a poc la calma torna i ,amb la calma, la seva ment comença a pensar en la direcció correcta.
“Tranquil, no passà res, ja t’ha passat altres vegades... el pitjor ja ha passat... ara et començaràs a trobar millor”. Sentint-se cada cop més fort en Marc alçà el cap.

La imatge que li retorna el mirall de sobre la pica li és estranya, gairebé l’espanta si no fos perquè ja la vist moltes altres vegades. Aquell ésser no és ell, aquells cabells despentinats i bruts, aquells ulls embotits i enrogits, plens d’una mirada fanàtica que no és la seva, aquell rostre desfigurat ple de sangtraïts i morats, producte de l’esforç del vomitar, aquesta imatge que el mirall li retorna no és ell.

No és reconeix al mirall, de fet fa anys que no és reconeix al mirall, ja no recorda ni qui era, ja no recorda ni qui és.

De sobte veu estranyat que unes llàgrimes més grans i brillants que els estels del firmament li regalimen galtes avall. No entén perquè plora, ell no esta trist, ell no sent cap buidor, no s’ha fet mal ni es troba ja tan malament. Però els ulls li couen i amb els ulls també l’ànima, un crit agònic sorgeix d’ella, un crit que porta anys acallant.

No pot contenir el plor que cada cop cau més abundantment, com una cascada de culpabilitat, que no desitja ni entén, o no vol entendre.

Encara plorant, es dirigeix de nou al menjador, comença a entrar llum al seu enorme pis, l’alba esta ja pròxima i amb ella un nou dia.

Mentre s’asseca les llàgrimes mira el pis amb menyspreu no gens dissimulat, tot el que està al seu voltant és obra dels diners, diners amb els que els seus pares li compraren l’ànima des de petit, material inútil, obra de la culpabilitat amb la que uns progenitors que ni el volien ni el necessitaven acallaven la seva necessitat d’amor. Li donaven joguines quan ell volia afecte, li consentien capricis quan ell volia atenció.

El divorci dels seus pares no li havia fet ni fred ni calor, feia anys que no sentia res, l’únic que desitjava eren els diners, la seva ànima havia estat comprada ja feia anys i ara ja era tard.
Aquell pis era l’últim pagament d’un amor que mai havia tingut i que feia temps que no volia. Vivia sol, perquè companyia quan sempre s’havia sentit independent i desemparat?

Però res d’això li importava ja, feia anys que sortia cada nit que podia, feia anys que les rialles dels companys nocturns havien substituït el recolzament familiar, feia anys que bevia copes per cada decepció patida, feia anys que es drogava per omplir un buit que afirmava no tenir... feia anys que mendicava sexe per sentir créixer una autoestima aparentment elevada, realment destruïda des dels fonaments més profunds.

Mai havia reflexionat sobre la seva vida, sempre havia simulat que era perfecte i si per atzar algun pensament desagradable li voltava per el cap la droga s’encarregava de fer-lo callar. Però ara la veritat el colpia més durament que el mall més ferreny, es sentia morir amb cada crit que la seva ànima tan temps emmudida li feia retrunyir des dels budells fins a la gola.

Volia cridar, volia morir, volia viure una vida que l’omplís realment i no una excusa barata, una mala falsificació d’una vida feia anys perduda.
Enlloc de fer cap d’aquestes coses va mirar de nou el pis i va veure una gàbia, a dins hi havia un canari que la seva mare havia deixat en la seva última visita feia setmanes.
Quants dies portava sense donar-li menjar era quelcom que en Marc no aconseguia recordar.

El fet era que el canari era mort i ben mort, pràcticament una muntanya de plomes i poc més dins d’una gàbia plena d’excrements i trossos d’aliment aviars.

En Marc va observar amb ironia certa similitud entre l’animal i ell.
En mig del desesper el timbre va ressonar per tot el pis, d’esma, en Marc va acostar-se a la porta i va obrir.

A fora hi havia la Carla una noia amb qui ocasionalment passava alguna nit, l’havia abandonat a una discoteca feia algunes hores, no estava tan fora d’òrbita com ell però poc li faltava.
Presentava símptomes evidents d’haver gaudit d’allò més de la festa, a despit del seu abandonament.

- Em puc quedar a dormir?-. Va preguntar la noia sense embuts. En Marc va respondre un escuet “no” entre dents. Ella va entrar igualment, es va acostar al noi i el va besar.

- Vols que passem la nit junts?-.
- Diràs el dia...-
- Com dius?-. En Marc va negar amb el cap, junts es van encaminar cap a l’habitació.
L’últim que es va sentir a la sala d’estar foren unes paraules dites a mitja veu:

- Tornarem a sortir aquesta nit?-.

Una veu d’home amb un deix de desesperació respongué:

- Es clar que si... com cada nit.-.

4 comentarios:

  1. Hay algo misterioso, terrible, bellísimo y emocionante en este texto, ¿y sabes qué es? La constatación de que eres capaz de asomarte al abismo y regodearte en su vacío sin complejos. Yo no sé lo que tienes metido dentro, Arnau, porque no te conozco, pero sí sé que es grande, muy grande. ¡Has hecho un texto sin esperanza! No hay tesis más allá de la honestidad y no hay mayor pretensión que la de ser auténtico entre toques de brillantez que me maravillan (“De nou amb pas insegur s’adreça cap a un sofà, més intuït que realment observat, i és deixa caure”, una acción tan poco nueva como fantásticamente resuelta en su subordinada). Tal vez sea por mi locura romántica o por mi pasión por la poética del perdedor, pero este pedazo de vida nauseabunda me ha encantado. Y esta experiencia tremendamente atmosférica (tu pasión por el adjetivo inflamado es evidente) también. Y tu recreación elegante de las consecuencias de la vorágine de la autodestrucción (ese vómito, esa cara extranjera en el espejo, ese canario ahogado en una montaña de plumas), todavía más si cabe. No sé si animarte a seguir por este camino, porque a lo mejor me llamarás apocalíptico o pesimista, pero si te pones terrible creo que sacas cosas muy buenas y que logras verdad en cantidades industriales. Aún no me he leído el post que sigue y, según me has dicho, complementa a este, pero allá voy, con comentario incluido.

    ResponderEliminar
  2. Intentaré no allargarme molt, seré directe: Bravo!
    M'ha agradat molt el text, vull veure com continua, l'estil m'ha encantat, crec que escrius molt bé.
    Pel que hem parlat, he de dir que és admirable la passió que sents al escriure, les ganes o necessitat, digali com vulguis. Escriure, qualsevol forma d'art o fins i tot qualsevol cosa que es faci amb passió, obre una porta cap a l'interior de les persones que ens conecta instantaniament amb els demés, cosa que em sembla increïble.
    Segueix escrivent, i fent allò que t'agradi fer.

    ResponderEliminar
  3. D'acord, anem per parts. Seré crítica, vale? Però no em prenguis massa en serio, com ja t'he dit, no sóc ni una experta ni una professional. Ok, dit això, anem-hi.

    Vigila la correcció. No et parlo del lèxic, el qual crec que domines prou bé, sinó la correcció formal. Et parlo de pura ortografia, gramàtica i sintaxi. El teu text, pel meu punt de vista, està bé. Ja et comentaré després amb més detalls perquè, però l'embrut la manca de correcció. Un text pulcre, net i infinitament cuidat fins a l'últim punt és un text més majestuós. La correcció el fa gros, el fa més "digne". No sé si m'entens. Vigila, corregeix i els teus textos passaran a ser bons a ser grans.

    M'agrada molt el tema. És la lírica del perdedor, la poesia de la desesperança. En altres paraules, allò que trobem dia a dia pel carrer. Crec que t'equivoques en dir que això que expliques són històries de la gent sense somnis, perquè crec que tots tenim somnis. El somni d'en Marc de la teva història és l'amor dels seus pares, la protacció paterna, sentir-se estimat i comprès i, per sobre de tot, sortir d'aquest espiral de subnormalitat que el fa profundament infeliç. Ho crida al llarg de tota la història. El problema que li veig al nano no és que la manca de somnis, és el nivell de frustració d'aquests. Tot i així, m'agrada molt com ho has tractat. Ressalto, en especial, un parell de frases que m'han captivat:
    "De nou amb pas insegur s’adreça cap a un sofà, més intuït que realment observat, i és deixa caure. Un son més fosc que la nit l’engoleix."

    Em sembla d'una bellesa letal.

    (Segueix a sota).

    ResponderEliminar
  4. I, de moment, una última opinió: jo, de tu, intentaria sintetitzar el que dius. M'explico. No tens perquè explicar-ho tot, crec que has de deixar que el lector treballi i reflexionai també. Et poso un exemple; quan parles del canari mort, bonica metàfora per cert, jo no crec que hagis de dir que ell mateix hi troba un simil amb el cadàver. Crec que ho deixes clar. A veure si m'explico, crec que hauries de deixar les idees de forma més implícita. Ser més curt, més tallant, més apocalíptic. Més final.

    A veure, ara aniré a per l'altre conte i te'l desglossaré també i et diré més cosetes. A veure si et serveix de res tot això que et comento!
    Una cosa, si vols que en parlem cara a cara o així, per mi no problem, vale? I si vols m'allargo fins l'infinit amb aquestes crítiques i anàlisis!

    ResponderEliminar

 
Locations of visitors to this page