"RQS : Falsa audiència"

Vet aquí un text que he escrit sense pretensions, bé si, en realitat si té una pretensió: mostrar un petit fenomen molt comú en la societat actual al que jo anomeno "buit verbal". Potser en llegir el text trobeu que esteu completament en desacord amb mí o ,qui sap, potser per algun estrany caprici trobeu que realment aquesta situació que en el text escric si apareix en la nostre societat. En tot cas estigueu d'acord o no espero que us agradi el text que de passada serveix per inaugurar una nova secció del meu blog que anomenaré "Realitats qüestionables de la nostre societat" RQS per abreujar.
En aquesta secció aniré penjant articles d'opinió de collita pròpia que ,espero, incitin a reflexionar una mica sobre aquesta societat tan estrambotica en la que vivim.

Falsa audiència

És un fet palpable que la televisió és el que manté unides les famílies, no ens enganyem, els humans som éssers que no passem de ser moderadament gregaris i quan dues o més persones conviuen durant un cert temps es produeix l’estrany fenomen ,per tots conegut, del buit verbal. Se’ns han acabat els temes i no sabem què dir-nos, aleshores tenim dues opcions meravelloses: l’una ,més incòmode es miri com es miri, és admetre aquest fet i dir a la nostra parella “M’avorreixo molt amb tu, què et sembla, ho deixem córrer?”. Però, és clar, fer les maletes és una feina fastiguejant i vulguis que no els hotels són cars i a ningú li agrada dormir fora de casa. Arribats en aquest punt tenim una segona opció molt més pràctica: encendre el televisor. No importa el que faci’n o el que diguin aquells minúsculs personatgets de dintre la caixa, el que importa és omplir aquell incòmode buit amb alguna distracció que ens impedeixi pensar quin és el vertader problema de la nostra relació.
El cert és que la tàctica és efectiva, ja quasi ningú parla, de manera que el buit verbal ja no ens resulta incòmode, allò que em preocupa realment és que amb aquesta tàctica estem creant falses expectatives als pobres directors de les cadenes televisives, ni tan sols ells s’expliquen com pot ser que programes com Gran Hermano tinguin unes audiències tan brutals, i és que realment a Espanya hi ha molts televisors i pocs divorcis.