El síndrome de l’emperador

Aquest post esta dedicat a un problema que cada cop afecta a més persones en la societat actual: “el síndrome de l’emperador”, més conegut com la violència que alguns adolescents exerceixen sobre els seus progenitors. En aquest post faig una breu descripció del problema i dels principals punts de vista que els psicòlegs han adoptat sobre aquest fenomen social tan preocupant i alhora tan poc conegut.
Al final trobareu els enllaços de les pàgines web que he consultat així com un enllaç d’un vídeo molt interessant sobre el tema.


És coneix com “Síndrome de l’emperador” la conducta agressiva que presenten alguns adolescents vers els seus pares, de forma que aquests s’acaben sotmeten al seu fill i l’adolescent esdevé amo i senyor de la seva llar.

El síndrome deu el seu nom a la similitud existent entre aquests adolescents dèspotes, egocèntrics i autèntics tirans de la seva llar i un emperador.

Aquest és un trastorn encara avui en dia molt poc conegut i investigat.
Hi ha molt pocs psicòlegs, psiquiatres o investigadors en general que ,a dia d’avui, s’hagin interessat en el tema o l’hagin tractat des d’un punt de vista científic, malgrat que aquest fenomen és cada cop més habitual en la nostre societat (a l’any 2000 els pares que es van veure obligats a demandar els seus fills van ser més de 6500 i la xifra va augmentant any rere any).

Com és habitual amb altres trastorns de violència a la llar, la conducta d’aquests “joves maltractadors” no fa res més que esdevenir cada cop més violenta fins que arriba un moment en que els pares es veuen obligats a denunciar-los perquè la seva vida acaba perillant.
Això acaba provocant múltiples trastorns i patologies mentals en els pares a causa del sentiment de culpabilitat que senten en denunciar al seu propi fill.

Fins ara molts estudis apuntaven que la causa d’aquest síndrome eren els factors ambientals, Javier Urra psicòleg de la Fiscalía de Menores del Tribunal Superior de Justicia de Madrid, cita en el seu llibre El pequeño dictador: "La herencia marca tendencia, pero lo que cambia el ser humano es totalmente la educación, sobre todo en los primeros años, en los primeros meses y días, incluso antes de nacer, es muy distinto si eres un hijo deseado o no, si eres un padre relajado o agresivo".
En canvi Vicente Garrido, psicòleg criminalista i professor titular de la Universitat de València i autor del llibre Los hijos tiranos apunta que el principal problema del “Síndrome de l’emperador” és la falta de consciència dels adolescents, aquests adolescents mostren símptomes com: falta d’empatía , incapacitat d’establir llaços afectius...;
Segons Garrido la causa d’aquests símptomes podria ser genètica , però encara queden uns anys perquè estudis puguin confirmar del tot la seva teoria.

En qualsevol cas aquí us deixo els enllaços de les pàgines web que he consultat per a informar-me sobre aquest fenomen social tan trist i preocupant, espero que el post us hagi resultat interessant i els enllaços útils!


Referències:

Vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=Bs3HtaGztss
http://www.youtube.com/watch?v=lvPspgcVHUo

Webs:

http://www.nuestraedad.com.mx/sindromedelemperador.htm
http://www.psiquiatria.com/noticias/trastornos_infantiles/otros_trastornos/27360/
http://medicablogs.diariomedico.com/reflepsiones/2009/06/20/el-sindrome-del-emperador-%C2%BFtoda-la-culpa-es-de-los-padres/
http://www.saludmental.info/Secciones/Juridica/2007/sindrome_emperador_marz07.html

Llibres sobre el tema:

Urra, J. (2006) El Pequeño Dictador: Cuando los padres son víctimas. Del niño consentido al adolescente agresivo (1ª. Ed.). Madrid: La esfera de los libros.

Garrido, V. (2005) Los Hijos Tiranos: El síndrome del emperador. ( 1ª. Ed.). Barcelona: Ariel

"RQS : Falsa audiència"

Vet aquí un text que he escrit sense pretensions, bé si, en realitat si té una pretensió: mostrar un petit fenomen molt comú en la societat actual al que jo anomeno "buit verbal". Potser en llegir el text trobeu que esteu completament en desacord amb mí o ,qui sap, potser per algun estrany caprici trobeu que realment aquesta situació que en el text escric si apareix en la nostre societat. En tot cas estigueu d'acord o no espero que us agradi el text que de passada serveix per inaugurar una nova secció del meu blog que anomenaré "Realitats qüestionables de la nostre societat" RQS per abreujar.
En aquesta secció aniré penjant articles d'opinió de collita pròpia que ,espero, incitin a reflexionar una mica sobre aquesta societat tan estrambotica en la que vivim.

Falsa audiència

És un fet palpable que la televisió és el que manté unides les famílies, no ens enganyem, els humans som éssers que no passem de ser moderadament gregaris i quan dues o més persones conviuen durant un cert temps es produeix l’estrany fenomen ,per tots conegut, del buit verbal. Se’ns han acabat els temes i no sabem què dir-nos, aleshores tenim dues opcions meravelloses: l’una ,més incòmode es miri com es miri, és admetre aquest fet i dir a la nostra parella “M’avorreixo molt amb tu, què et sembla, ho deixem córrer?”. Però, és clar, fer les maletes és una feina fastiguejant i vulguis que no els hotels són cars i a ningú li agrada dormir fora de casa. Arribats en aquest punt tenim una segona opció molt més pràctica: encendre el televisor. No importa el que faci’n o el que diguin aquells minúsculs personatgets de dintre la caixa, el que importa és omplir aquell incòmode buit amb alguna distracció que ens impedeixi pensar quin és el vertader problema de la nostra relació.
El cert és que la tàctica és efectiva, ja quasi ningú parla, de manera que el buit verbal ja no ens resulta incòmode, allò que em preocupa realment és que amb aquesta tàctica estem creant falses expectatives als pobres directors de les cadenes televisives, ni tan sols ells s’expliquen com pot ser que programes com Gran Hermano tinguin unes audiències tan brutals, i és que realment a Espanya hi ha molts televisors i pocs divorcis.

Anàlisis d'"Un món feliç" d'Aldous Huxley

Un món feliç és una novel·la escrita per Aldous huxley a l'any 1932.

La novel·la tracta d’un hipotètic futur en el qual la humanitat ha quedat reduïda a simples màquines de treball que desenvolupen un paper ja establert en la societat des del seu naixement, així doncs els homes presenten una mentalitat purament infantil i plenament condicionada per tot una sèrie de mesures que garanteixen un total control de la societat.

Aquesta novel·la té un plantejament similar al que mostra la novel·la 1984 de George Orwell, una societat futura que es veu condicionada i controlada per un règim totalitari que s’ajuda de la ciència i la psicologia per tal de controlar i subjugar la societat, encara que s’ha de dir que entre les dues novel·les es poden establir més trets diferenciadors que no pas comuns.

Des d’una perspectiva psicològica trobo aquesta novel·la d’un gran interès, no solament perquè mostra l’utopia tantes vegades redactada, d’una societat futura controlada per un règim totalitari sinó que ,a més, ens ofereix dades concretes i aspectes detallats de la manera com suposadament s’organitzaria aquesta societat. Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció de la novel·la és la introducció d’una droga necessària per a l’estabilitat de la societat, “el Soma”.

Aquesta droga representa la voluntat humana de cercar la comoditat, quan un pensament ens és desagradable o difícil de pair no són pocs els humans que intenten foragitar-lo de la seva ment, ometre’l , com que moltes vegades ens és impossible tal acció, desitjarien poder fer cas omís d’aquests deliris desagradables que pertorben la nostre ment i el “Soma” garanteix que això sigui possible.

En el futur ideat per Huxley es té en compte aquesta vessant de la conducta humana i per corregir els problemes que ocasionaria tenir als humans preocupats per pensaments “inconvenients” com la buidor de la seva pròpia existència, l’infantil que resulta la seva conducta o si resulta ètic o correcte dividir els humans per castes, es crea el Soma la droga perfecte que permet als humans viure en pau en una societat que els obliga a ser feliços.

Segons sembla el pilar en el qual es centra el domini de la societat sobre els humans és el fet d’aconseguir que aquests humans busquin la seva felicitat per damunt de tot, el llibre mostra que mitjançant el condicionament des del seu naixement, tots els humans s’acaben adaptant al sistema i acaben tots buscant la felicitat per sobre de totes les coses.

Mentre llegia el llibre i trobava fragments com, “es pot regular la intel·ligència de l’embrió mitjançant un augment o reducció de l’oxigen que se li subministra” o “se li repeteix aquest missatge al nen dels cinc als deu anys, tres centes repeticions tres dies a la setmana: m’alegro molt de ser un beta, el color negre dels èpsilons és tan lleig...”, em preguntava si realment és possible erosionar tant la ment d’una persona mitjançant la suggestió, en el llibre aquests missatges i el tractament físics que pateixen els nens determinava el seu futur, la seva manera de pensar i fins hi tot els seus gustos, preferències o repulsió cap algun o altre factor, però realment una suggestió externa pot controlar tant l’individu? Jo sempre he cregut en la suggestió i sobretot en l’autosuggestió, admeto que repetir-se a un mateix frases per aconseguir un o altre objectiu et permet, en més o menys temps, superar pors irracionals, conductes no desitjades i ,en grau superior, pal·liar els efectes de malalties lleus com constipats, febrades ,etc.

Però malgrat això em costa de creure que es pugui influir tant profundament en la conducta d’un individu, la nostra ment es capaç d’assimilar moltíssima més informació que la que podem processar, això actua com a mecanisme de defensa per evitar que el cervell es col·lapsi per excés d’informació.

De la mateixa manera el nostre cervell rebutja la informació que rebem de forma molt repetitiva i, en lloc de processar-la tota de manera continua en processa una petita quantitat i fa una interpretació de la resta. Evitant així tenir que processar tota la informació captada.

Per això penso que no és pot establir un control absolut de la ment humana ,tot i la suggestió, i de la mateixa manera crec que Huxley tampoc ho creia per això va crear el Soma, la droga que servia per a complementar el condicionament de la ment humana.

Un altre dels aspectes que m’ha fet reflexionar del llibre ha estat la presència dels “Salvatges” uns humans barreja de múltiples religions i creences arcaiques, entre les quals hi es present el cristianisme.

En aquest ordre trastocat del món que és presenta en “Un món feliç”, en el qual ser mare és un pecat (els humans som creats en un laboratori i no “parits”), la monogàmia és un aberració i la intimitat cosa de gent subdesenvolupada, és impactant comprovar com els “incivilitzats”, les gents del món subdesenvolupat, són els que mantenen els valors tradicionals.

Encara que cap de les dues opcions, civilització i salvatgia , es apropiada (l’una per la manca de llibertat que comporta i l’altre per el retrocés tecnològic que conforma el seu estil de vida), és interessant el fet que el món descrit en “Un món feliç” plantegi dues opcions de vida. Per què els civilitzats segueixen permeten que els salvatges visquin? Sembla que la voluntat dels civilitzats es dominar tot el planeta i agrupar-lo segons la seva manera de viure, és a dir utilitzant l’espècie humana com un animal que visqui amb l’únic objectiu de servir a la comunitat, quan és evident que, lluny de ser com les formigues, l’espècie humana és un animal només moderadament gregari.

Crec que els salvatges reflecteixen l’inconformisme de l’home, la seva voluntat d’agafar-se a allò que per a ells és la vertadera essència de l’humà, representen aquella facció dels homes que és neguen a acceptar el canvi i es tanquen a si mateixos en una comunitat que no accepta els canvis, el que podríem anomenar els conservadors més extremistes.

Segons anava llegint el llibre, aquest m’anava semblant cada cop més una adaptació de les tragèdies gregues en que un home tenia que enfrontar-se als immortals Déus i evidentment moria sucumbit per la seva ira.

D’aquesta manera un dels personatges principals el salvatge anomenat John, fill d’humana civilitzada i criat en un ambient salvatge, és aquest heroi que per pertànyer als dos móns és capaç d’observar-los amb més perspectiva que la resta d’humans i arriba a la conclusió que cap dels dos és convenient per a l’humà.

A partir d’aquest raonament John intenta canviar la societat però acaba sucumbint a la seva bogeria enmig d’un mar de rialles i de pressió humana.

El llibre sembla fet per esdevenir un cant a l’anarquia contra el poder establert, de la mateixa manera que Bernard, Watson o John, el llibre dona a entendre que no hi haurà mai un poder tant absolut que pugui controlar a tots els humans i sembla advertir-nos que malgrat aquest fet no és pot lluitar contra un poder basat en el domini de les ments humanes com el que es representa en “Un món feliç” de la mateixa manera que l’heroi grec no pot lluitar contra els Déus.

Tal com jo ho veig aquest llibre intenta que reflexionem sobre el control que s’exerceix o que es podria exercir sobre nosaltres en un futur no gaire llunyà, escrit en el 1932 any en que els règims totalitaris començaven a emergir de forma poderosa, aquest llibre intenta que reflexionem sobre si el que decideixen els poderosos i els que dominen la societat és el que més ens convé o si hauríem d’alçar-nos contra aquests poders que justifiquen qualsevol acció o decisió argumentant que és el què més ens convé als humans.

Segons la meva opinió ningú té el dret de decidir que és el que ens convé més a cada un, només nosaltres mateixos podem decidir com em de viure la nostre vida, i malgrat que les nostres decisions ens condueixin a l’error o a la infelicitat són “les nostres decisions”. Si volem ser infeliços ningú té dret a privar-nos d’aquesta llibertat, això evidentment ens porta a una qüestió fonamental: “s’ha d’intervenir quan veiem que algú prendrà una decisió que el portarà a ser desgraciat? Intervenir seria tallar la llibertat de l’individu a equivocar-se?”. Com a futurs psicòlegs aquest és un debat d’allò més interessant, evidentment si algú ens demana que l’ajudem perquè no se sent satisfet amb ell mateix els psicòlegs tenim la potestat d’intervenir, el deure i el privilegi d’ajudar als nostres congèneres, recolzar-los i tractar-los per tal de millorar la seva qualitat de vida. Però què em de fer quan algú pren una decisió equivocada i no demana la nostre ajuda, com a psicòlegs podem tolerar que algú caigui a algun “abisme mental” sense fer res per intentar ajudar-lo, sense tallar la seva “llibertat d’equivocar-se”?

Aquesta és una de les moltes qüestions que com a futur psicòleg em plantejo i, encara que hi he reflexionat innombrables cops encara no sé què decidiria en aquesta situació: llibertat com a dret fonamental de la ment humana? o ajudar als altres humans com a deure implícit de tot psicòleg i fins i tot com a aspecte fonamental de l’humà?. Lector tu què decidiries?

"Un món feliç d'Aldous Huxley"

Al llarg de la nostre vida la majoria de nosaltres em llegit algun text que ens a impactat per la manera com té d’enfocar una qüestió, per la forma com descriu un situació o simplement perquè a dins nostre és remou alguna cosa quan resseguim amb la vista aquestes paraules impreses en el paper.

Un d’aquests relats que a mi personalment m’han impactat és “Un món feliç”, la novel·la escrita per Aldous Huxley el 1932 ambientada en un futur proper en el que els humans vivim completament controlats i conduïts per l’estat, de forma que ja des de que naixem sens manipula perquè desenvolupem un o altre paper en la societat.

La novel·la esta plena de tensió psicològica ja que contínuament et fa reflexionar sobre el món que descriu i inevitablement sorgeixen a la teva ment paral·lelismes entre aquesta societat fictícia i la societat en la que vivim que fan que et qüestionis moltes de les “veritats” que suposadament regeixen la nostre civilització.

Un món feliç representa una visió crua i terriblement realista del paper que pot exercir la psicologia alhora de manipular i controlar l’home, sens dubte un tema que com a futurs psicòlegs tots ens em plantejat que s’emmarca en el debat ja existent sobre la psicologia com a arma de doble fulla: en tant que ciència que estudia l’home i intenta comprendre els subtils mecanismes de la ment per tal d’ajudar-lo i recolzar-lo amb fins mèdics i terapèutics; com una arma que es pot utilitzar per tal de controlar o manipular a l’home com és el cas de les pràctiques com el marqueting i la publicitat que utilitzen coneixements extrets de la psicologia per tal d’intentar controlar la conducta de la població.

El motiu d’aquest post ,doncs, no és cap altre que recomanar a tots els lectors d’aquest humil espai la lectura d’un relat per a mi captivador i fascinat com és aquest “Un món feliç” d’Aldous Huxley.

A sota d’aquest post he escrit un anàlisis d’alguns dels aspectes psicològics que destaquen més del llibre, però com que el motiu d’el present post és recomanar la lectura del llibre he cregut oportú separar la recomanació de l’anàlisi que jo en faig, ja que aquesta descriu fragments del llibre i tracta parts de l’argument que ,sens dubte, el lector de la novel·la voldrà descobrir per a sí mateix mentre la llegeix.

Així doncs adverteixo a tots aquells que encara no hagin llegit la novel·la i tinguin la intenció de fer-ho que no llegeixin el post situat a sota d’aquest, per tal de no esguerrar-se sorpreses de l’argument.

"La herència del vent"

La “Herència del vent” és un film de l’any 1960 dirigit per Stanley Kramer i protagonitzat per Spencer Tracy, Frederich March, Gene Kelly i Dick York entre d’altres destacats actors d’aquella dècada.

Aquest film mostra una hipotètica situació en la que les teories del creacionisme i l’evolucionisme s’enfronten en un judici que determinarà quina de les dues s’hauria d’ensenyar a les escoles.

Aquesta pel·lícula parodiada i citada en mil i una sèries i documentals televisius (algunes de les quals han estat força cèlebres com la parodia apareguda en un capítol de la popular sèrie d’animació “Els Simpson” ) mostra el debat intensíssim i el rebuig que encara suscita avui en dia la teoria de Darwin en determinats sectors de la població.

Tota la pel·lícula és un paradigma de l’eterna lluita que religió i ciència sostenen des de fa segles per tal d’explicar els dubtes existencials que s’ha plantejat la humanitat des del seu naixement (perquè morim? Quin és el sentit de la vida? D’on sorgeix la humanitat? Som simplement animals o som quelcom de més important? ,etz.).

La veritat es que el film aconsegueix fer-te reflexionar sobre multitud de temes com el dret fonamental de la gent a creure en el que vulgui, què s’hauria i què no s’hauria d’ensenyar a les escoles, o fins a quin punt la religió afecta les nostre vides encara que no ens n’adonem.

Personalment la pel·lícula em va deixar una forta impressió, el debat que els dos advocats (Spencer Tracy i Frederich March) sostenen a favor del Darwinisme l’un i del creacionisme l’altre et mostra de forma entretinguda i fluïda els arguments que des de sempre han postulat tan l’àmbit científic com l’àmbit religiós i et porta a reflexionar vivament sobre què és la fe, si encara avui en dia és lícit creure en una religió, i , a un nivell més profund, si avui en dia no es comença a veure la ciència com una nova religió en la que molts creuen però pocs s’atreveixen a qüestionar.

A nivell social el film mostra fins a quin punt pot ofuscar-se la gent en allò que creu i també com la societat es pot mostrar increïblement intolerant amb els altres punts de vista, fet que no per ser completament verídic deixa de resultar-me d’allò més frustrant.

Sens dubte un film d’allò més recomanable per a tot aquell que desitgi veure el debat religió-ciéncia des d’una perspectiva diferent o simplement s’interessi per aquests temes i les múltiples reflexions que aquest ens porta a fer.

"Despertares"

Fa poc vaig veure una pel·lícula molt interessant anomenada “Despertares”, protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro.

La pel·lícula es basa en la història del doctor Oliver Sacks, un metge que el 1968 entra a treballar a un hospital psiquiàtric de Nova York, on hi ha un grup de persones en estat catatònic a causa d’una epidèmia d’ encefalitis letàrgica que ocorregué del 1917 al 1928.

Els pacients no semblen capaços de reaccionar davant de cap estímul i es mostren la major part del temps com s estiguessin en coma, aïllats de la resta del món.

Després d’una sèrie de casualitats Robin Williams (que encarna el paper del doctor Oliver Sacks en la pel·lícula) descobreix que els pacients si són capaços de reaccionar davant de certs estímuls, només fa falta trobar un estímul apropiat per a cada pacient.

Així doncs el doctor comença a buscar l’estímul capaç de fer reaccionar a cada un dels pacients i troba, per exemple, el cas d’una dona d’uns cinquanta anys que camina tot intentant apropar-se a una finestra del psiquiàtric, però que , per raons desconegudes, s’atura sempre a la meitat del camí.

El doctor s’adona que la dona s’atura just quan les rajoles del terra deixen de seguir una senefa blanca i negra per a ser només de color blanc.

Aleshores el metge decideix pintar les rajoles blanques de forma que tot el terra segueix una seqüència de rajoles blanques i negres, com un tauler d’escacs.

A partir d’aquell moment la dona que abans es quedava aturada continua caminant fins a arribar a la finestra, responent a l’estímul de les rajoles que segueixen un sèrie com si fos un vaixell que segueix l’halo lluminós d’un far.

Durant tota la pel·lícula es mostren pacients que milloren increïblement després que el doctor comenci a tractar-los amb estímuls poc utilitzats en psiquiatria-psicologia en aquella època, trobem el cas d’un pacient al que li posen Cds de música i només reacciona amb els de Rock and Roll o el cas encara més inversemblant de quatre homes als que si els i poses cartes a les mans comencen a jugar una partida, imitant així la conducta que tenien abans d’emmalaltir, realment increïble.

Així doncs el motiu pel qual he escrit aquesta entrada és per a recomanar aquests film que tant m’ha impactat i m’ha fet reflexionar, ja que considero que ens descobreix aspectes curiosos i meravellosos de la nostre professió.

Per aquest motiu m’he limitat a resumir una petita part de la pel·lícula tot esperant captar el vostre interès i que així, si us ve de gust, pugueu veure-la sense que se us hagi revelat el finalni alguns dels moments més sorprenents i interessants de la trama.

El caos de començar

Des de que vaig començar aquesta nova etapa universitària, ara fa ben bé un mes, hi ha hagut infinitat de temes que m’han preocupat vivament, tan pel que fa al contingut de la matèria que estic estudiant, la psicologia, com pel que fa al nou ambient universitari: encaixaria en la universitat? Com seria la relació amb els meus nous companys? Com afectaria el “Pla Bolonia”, acabat d’implantar, en el funcionament de la universitat? Estic realment preparat per a estudiar una carrera? I si ho estic, he escollit correctament la carrera?

Potser és suposar massa però després d’un mes de classes, parlant amb un o altre company de la facultat, crec que aquestes pors i dubtes no em torturaven només a mi sinó que tots , més o menys, em estat en algun moment preocupats per aquests temes.

Amb el pas d’aquests dies, el que va començar essent nou i desconegut s’ha anat convertint en rutina.

A força de fer treballs, assistir a classe, tractar amb professors i companys, en definitiva viure l’ambient universitari, tots aquells dubtes i neguits s’han anat resolent.

Però el fet de que cada cop estigui més avesat a allò que representa cursar una carrera no exclou que hi hagi coses que encara em costin d’afrontar o a les que no estic gens acostumat.

Per exemple el fet de que hi hagin tants treballs en grup, en tota la meva etapa de secundària puc comptar els treballs que he fet en grup, que no en parella, amb els dits d’una mà. Ara se’ns exigeix que per tal de fomentar la cooperació, l’esperit d’equip i la capacitat d’admetre diferents punts de vista realitzem tots els treballs en grups de 4 a 7 persones.

Al principi el fet de treballar tant en equip em va descol·locar, ara ho he acabat assimilant com una mecànica necessària i fins i tot divertida , encara que segueixo pensant que se n’abusa massa (si els treballs en grup que tenim tinguessin dates d’entrega molt properes aquesta setmana no tindria prous hores com per fer-ne ni la meitat).

Un altre aspecte de la carrera què m’està costant és el fet que es valori tant el treball que nosaltres fem pel nostre compte a casa. Personalment ,i em sembla què és un mal endèmic de tot l’ensenyament secundari, fins ara mai s’havia esperat de mi que anés a conferències, consultés llibres sobre les assignatures o mirés reportatges per tal d’informar-me sobre allò que estic estudiant.

Ara en canvi si no fes tot això em seria impossible aprovar. Aquest blog, per exemple, implica que s’ha d’estar 24 hores al dia pendent de la psicologia. Per poder fer una entrada o proposar un tema de reflexió haig d’haver assistit a una conferència o consultat un manual o vist un reportatge sobre el cognitivisme que fan a la una de la matinada a Televisió Espanyola, per exemple.

Això és avaluació continuada, si fas psicologia has de viure la psicologia, informar-te, reflexionar sobre ella, opinar sobre psicologia.

Es podria dir que em passat d’estudiar assignatures que no ens importaven o de les que no se’n parlava fora de les aules a estudiar un univers de coneixement que ,de grat o per força, esta present les 24 hores del dia a la nostra vida.

No em desagrada gens que això sigui així, al cap i a la fi , quan acabem el Grau tots disposarem d’un títol que ens donarà llicència per tractar amb persones, sinó se’ns preparés per estar tot el dia reflexionant sobre la psicologia, com podríem tractar amb aquells que pateixen patologies mentals o que necessiten assistència psicològica?, si no ens impliquem en la carrera que estem fent com podrem ,en un futur, implicar-nos en el problemes psicològics d’aquells als que em d’ajudar?

Per això penso que encara que estem molt poc acostumats a reflexionar sobre allò què estudiem ,fora de les aules, és necessari que ens proposin feines com aquest blog que ens obliguen a treballar dia a dia i a pensar contínuament en la psicologia.

He esperat molt, massa de fet, a fer cap entrada en aquest blog. Em temo que he estat víctima del “síndrome del full en blanc”, per molt que ho intentés no se m’acudia res que pogués omplir l’irritant “creación de entradas”, per molt que llegís, veiés o reflexionés sobre psicologia res del que començava a escriure em quedava com volia, res em semblava prou bo com per merèixer ésser penjat en aquest espai comunicatiu.

Finalment vaig arribar a la conclusió que el fet que res em sembles prou bo es devia a que estava massa ofuscat per culpa del que jo anomeno “el caos de començar”, es a dir, els primers dies a la universitat en els que tot et ve de nou, en els que estàs contínuament pendent de si en tal practica has escrit el que calia o de si aquest treball hauria d’incloure tants apartats o si el llibre que estàs consultant és el més adient.

En definitiva “el caos de començar” es tot aquest garbuix de pensaments que no fan sinó confondre’ns i allunyar-nos d’allò que per mi és el més fonamental:

Estem estudiant psicologia una carrera que cada un de nosaltres em escollit, em arribat a un punt en què estem estudiant perquè ho desitgem, si ara decidíssim deixar d’estudiar, qui ens ho impediria? Els pares? La por a fracassar? No.

El cert és que ara som lliurés de decidir, només nosaltres tenim el dret, el privilegi i el deure d’escollir què volem fer.

Em escollit fer psicologia, estem estudiant per convertir-nos en psicòlegs i ho fem perquè volem, perquè és allò que desitgem.

Aleshores el cert és que som molt afortunats, els treballs, les obligacions, els problemes econòmics en alguns casos, no son sinó mals menors conseqüència de fer allò que desitgem.

No sé si la carrera serà massa dura, no sé si el treball serà massa feixuc, no sé si seré capaç d’aprovar totes les assignatures, però pensar en aquestes coses només seria una barata excusa per justificar després el meu fracàs.

Prefereixo pensar que estic estudiant psicologia perquè és allò que vull i prefereixo pensar què a partir d’aquí tot el que faig o deixo de fer és només decisió meva.

Per això vaig decidir que la primera entrada del bloc fos una entrada que resumís tot allò que sento o penso sobre aquests primers dies a la facultat, ja que sovint quan escrius sobre el que penses acabés entenent més clarament allò que et passa per la ment.

Aquest és el començament d’aquest bloc que, espero, es converteixi en un espai en el que pugui comentar tot allò que m’interessa o m’encurioseix de la psicologia o tot allò que em sembli interessant d’esmentar per a mi mateix i per tots aquells que vulgueu llegir o comentar el que humilment vagi penjant.

Arnau Taberner, estudiant de 1er de Grau de Psicologia, Grup 4.